És la Biologia, estúpids! (I)

116

Ricardo Almenar
Colegio Oficial de Biólogos de la Comunidad Valenciana

Una epidèmia amb vocació planetària, una pandèmia vírica, ha arribat fins nosaltres. Microbiòlegs, viròlegs i epidemiòlegs l’esperaven. Al llarg del present segle XXI es va donar diverses vegades la veu d’alarma: amb el coronavirus SARS-COV en 2002, amb la grip aviària de 2005, amb la grip porcina (grip A) de 2009, amb un altre coronavirus (el MERS-COV) en 2012 i amb l’èbola en 2014. Però va haver-hi sort. L’ébola va quedar confinat a Àfrica central, el SARS i el MERS van demostrar una molt alta letalitat però una molt baixa o nul·la transmissibilitat, la grip aviària no va quallar i la grip A, que sí que tenia una alta transmissibilitat, es va demostrar molt menys letal del que en principi es va creure (per davall de la grip estacional). Fins que va arribar el coronavirus SARS-COV-2, l’inductor de l’actual epidèmia global, la COVID-19.

Per descomptat, aquest no és el final del món. Ni la fi de les epidèmies víriques: la seguiran unes altres en el futur (alguna varietat de grip té moltes possibilitats de ser la pròxima pandèmia). Una població mundial camí dels 8.000 milions d’habitants, creixentment interconnectada demogràfica, econòmicament i tecnològicament representa un excel·lent caldo de cultiu per a qualsevol microorganisme capaç d’infectar als éssers humans.

Es parla del SARS-COV-2, el coronavirus que ha provocat la present epidèmia, com si fóra un enemic al qual cal guerrejar, véncer i en última instància eradicar. El referent bèl·lic impregna, per exemple, el discurs de la majoria dels governs del món, del Govern espanyol, sense anar més lluny. “Tots som soldats en aquesta guerra” va proclamar solemnement un comandament uniformat en una compareixença dels portaveus governamentals. També l’Oposició s’apunta a la retòrica guerrera (i patriòtica): és el cas de Vox, per a qui el virus s’ha erigit en l’”enemic microscòpic d’Espanya”, com ha sigut així qualificat en una mostra de pintoresquisme celtibèric pel seu barbat i loquaç líder.

Tot aquest discurs és una ximpleria. És inútil invocar referents bèl·lics per a millor encarar la situació en què ens trobem i, per tant, inútil el que busquem respostes a la mateixa en els manuals de l’art de la guerra. Ni Von Clausewitz, ni tan sols Lao-Tse, són de particular ajuda. Haurem de caminar en una altra direcció i ací el punt de partida és clar. L’epidèmia que patim és un fenomen biològic; amb implicacions molt fortes de caràcter sanitari, social, econòmic i polític, cert, però abans de res i sobretot es tracta d’un fenomen biològic. Sent una qüestió de tal naturalesa, caldria suposar que una ciència com la biologia tindria molt a aportar, per més que, curiosament, la seua participació en el debat mediàtic i soci-digital ha sigut pràcticament irrellevant fins hui.

I què diu la ciència de la vida sobre la nostra actual epidèmia? Bé, té la particular perspectiva de veure-la des dels dos punts de vista –des del patogen víric i des de l’humà infectat- exposant que tota relació mútua entre una població infectada i un agent infecciós resulta ser a penes diferent dels que s’estableixen entre un predador i la seua presa o entre un paràsit i el seu hoste. Només en casos extrems (i altament improbables) el predador acabarà amb totes (o quasi totes) les seues preses, el paràsit depauperarà fins a l’extenuació a tots (o quasi tots) els seus hostes i l’agent infecciós matarà a tots (o quasi tots) els seus infectats. Per la senzilla raó que fent tot això (eliminant o reduint dràsticament el número de les seues víctimes) predadors, paràsits i patògens correrien un alt risc de desaparéixer també. Els uns i els altres han evolucionat junts –han coevolucionat- fins a arribar a aconseguir un equilibri, inestable sí, però equilibri. Com es tracta d’un equilibri més o menys precari, cadascuna de les dues parts pot aconseguir un avantatge temporal i inclinar la balança al seu costat: per això sorgeixen eventuals situacions de sobrepredació, infestació o epidèmia. Però solen ser transitòries.

Amb relació al tema concret que ací ens interessa, el patogen ideal –el ben adaptat- és aquell que aconsegueix un nivell molt elevat de transmissibilitat (es contagia fàcil i ràpid) amb una taxa molt baixa de letalitat (mata poc en relació amb la població que infecta). Encara que no sempre, o no del tot, totes dues coses estan relacionades: un virus molt letal no dóna temps suficient al fet que l’individu que infecta actue com un eficaç vector de transmissió. Aquesta última es curtcircuita. Per això un virus com el de l’ébola no té molt futur en l’espècie humana, però uns altres molt escassament letals i altament transmissibles –com els que es troben darrere del refredat comú, per exemple- tendiran a convertir-se en companys habituals de l’espècie humana.

Com a virus nou –desconegut fins fa uns pocs mesos en els éssers humans- el SARS-COV-2 causant de la COVID-19 planteja molts interrogants. Però sabem ja algunes coses d’ell. Per a començar pertany a la família Coronaviridae, com el SARS i el MERS, però també com a diversos coronavirus més, responsables de bona part de les actuals infeccions de refredat comú. Així que no s’espante el lector en sentir aqueix nom; és altament probable que algun virus d’aqueixa família li haja causat l’últim catarro hivernal que va patir, en particular si va tindre molèsties gàstriques o intestinals. En el cas del coronavirus de la COVID-19 sabem que la seua transmissibilitat és molt alta –almenys com la de la grip- però la seua letalitat és baixa, si bé major que la de la grip estacional o la de la grip A. constitueix un bon candidat per a quedar-se entre nosaltres, particularment si disminueix la seua letalitat mantenint la seua actual transmissibilitat, evolució que sembla la més probable. El perill vindria que apareguera un cep més letal, conservant, malgrat això últim, una alta transmissibilitat.

Fins i tot quan un patogen és desconegut per l’organisme infectat, aquest posseeix una sèrie de mecanismes de resistència. En els éssers humans s’activen diferents cèl·lules sanguínies i limfàtiques; glòbuls blancs com els limfòcits que alliberen immunoglobulines, proteïnes d’elevat pes molecular que actuen com a anticossos. Les immunoglobulines M (IgM) són els anticossos que apareixen en primer lloc, les immunoglobulines G (IgG) posteriorment, sent responsables de la memòria immunitària davant possibles reinfeccions. En el cas de la infecció pel SARS-COV-2, les primeres apareixen a partir del 6é dia i les segones des del dia 14é; quan la infecció desapareix, aquestes últimes romanen. No sabem quant: si setmanes, mesos o anys. En el cas de coronavirus pròxims al que ha provocat l’actual infecció (el SARS-COV i el MERS-COV) els anticossos van romandre almenys dos i tres anys respectivament.

Després d’aquestes consideracions podem anar a l’essencial. No és la medicina, ni la farmacopea, ni les instal·lacions hospitalàries, ni el sistema sanitari, ni l’Estat qui cura als infectats pel SARS-COV-2, sinó la resposta immunològica (biològica, per tant) de cada ésser humà infectat. En més d’un 95% dels casos l’únic tractament que requerirà, si cap, un d’aquests infectats és alguna caixa de paracetamol. Només en menys del 5%, la pràctica mèdica, els fàrmacs, els hospitals i el sistema sanitari aconseguiran tindre un paper complementari però que pot ser decisiu en situacions tant de dèficit com d’excés de la resposta immunitària de l’infectat, especialment en aquest últim cas (si es dóna una inflamació pulmonar explosiva, alguna cosa que revist particular gravetat). Fins i tot en les UCI, si més de les tres quartes parts dels ingressats sobreviu, això continua sent, en última instància, a causa de la resposta biològica pròpia dels infectats. Perquè, ara com ara, no existeix cap antiviral que haja demostrat la seua eficàcia enfront del coronavirus de la COVID-19. Al final, la biologia de cada persona és decisiva.

I no sols la de cada persona, sinó la biologia de la població en el seu conjunt. En un determinat moment de qualsevol epidèmia (i la COVID-19 no és una excepció) existeixen en la població afectada tres subpoblacions: els individus encara no infectats, els infectats –siguen asimptomàtics o amb símptomes- i els immunitzats, que han superat ja la malaltia. Conforme la proporció de la suma d’infectats i immunitzats es va fent major, el virus té creixents dificultats de propagació. L’evidència empírica mostra que quan una infecció vírica s’ha convertit ja en epidèmia –i a falta d’un tractament o vacuna eficaç- aqueixa epidèmia no es deté fins que el patogen ha infectat a una gran part de la població, normalment la meitat o les dues terceres parts d’aquesta. S’estableix així una immunitat col·lectiva que no és sinó la conjunció de les immunitats individuals. Fins i tot disposant d’una vacuna l’anterior procés és el mateix, només que més ràpid de cara a la consecució d’aqueixa immunitat col·lectiva.

Bé, concloguem. Una situació excepcional com la que estem vivint brindava també una altra oportunitat excepcional per a aconseguir una millor formació de l’opinió pública. El Govern l’ha perduda, evitant explicar aquesta epidèmia des dels seus fonaments biològics. Algú recorda que els portaveus governamentals en les seues periòdiques intervencions hagen deixat clar que és (mancant fàrmacs efectius i d’una vacuna), d’un costat, la immunitat individual i, d’un altre, la col·lectiva, l’única opció realista perquè la COVID-19 remeta? I que la condició imprescindible perquè una cosa i l’altra es donen és que existisca un procés previ d’infecció? Al contrari, han induït la por, l’angoixa i el sentiment de culpabilitat en una gran majoria de ciutadans que han interioritzat que tant ser infectat com infectar és el summum malus que pot ocórrer. El Govern ha preferit així tractar als ciutadans com a xiquets o com a imbècils –fins i tot recorrent a antiquades referències de guerra i sacrifici-, no com a adults intel·lectual i emocionalment formats als qui se’ls ha de parlar com a adults. Greu error.