Raúl Monterde és un jove vilafranquí, artista 3D i d’efectes visuals. Aquests últims anys ha estat treballant amb diferents projectes de grans plataformes com Netflix, Prime Video o Movistar+.
– Primer de tot, conta’ns, com t’inicies en el món del 3D i dels VFX (efectes visuals)? Què és allò que t’atrau i et posa en contacte en aquest àmbit de l’audiovisual?
Bé, el que jo haja acabat sent artista 3D és un poc per casualitat. Mai he tingut clar a què em volia dedicar i molt menys, mai m’hauria imaginat que acabaria treballant en els efectes visuals de sèries i pel·lícules.
Va ser a l’ESO quan vaig tindre el primer contacte amb les càmeres de vídeo i amb els programes d’edició i allò em va despertar molta curiositat per l’audiovisual. Em vaig decantar per fer el batxillerat d’Humanitats i Ciències Socials amb l’objectiu d’entrar al grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat Rovira i Virgili.
Estudiar la carrera va ser un xoc de realitat: anava amb la intenció de ser operador de càmera, però vaig veure que allà hi havia gent amb molt de talent i amb molta més experiència que jo i que, si volia guanyar-me la vida fent de càmera, ho tindria molt complicat. Així que, a poc a poc, vaig anar declinant-me per la postproducció. Un curs d’After Effects de l’Aula Mentor del poble va servir per introduir-me en el món dels efectes visuals, però clar, dins dels efectes visuals hi ha diverses especialitats i totes elles prou diferents entre si.
No va ser fins a les pràctiques del grau quan, realitzant video mappings, vaig descobrir el 3D. Allà vaig tindre clar que allò era el que realment m’agradava i al que em volia dedicar.
Acabada la carrera, ja em vaig especialitzar en el 3D, fent el Màster d’Animació 3D i VFX de l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya.
– Una vegada finalitzats tots els estudis, com t’inicies en el mercat laboral dels efectes especials i l’animació 3D?
La primera presa de contacte amb el món professional va ser gràcies al màster. L’escola ens va oferir la possibilitat de fer una espècie de pràctiques durant un any, realitzant projectes nacionals amb la supervisió de professionals.
El primer projecte va ser el videoclip d’Alfred Garcia, De la Tierra hasta Marte, un dels primers temes que va treure després d’eixir d’Operación Triunfo. Vam haver de fer els efectes del videoclip en menys d’una setmana. Un poc arriscat, la veritat.
Posteriorment, ens van proposar de fer els efectes de Bajocero per a Netflix, pel·lícula que ja m’obriria més portes.
Durant la pandèmia hi va haver una parada en totes les produccions. Va ser difícil entrar en projectes nous, però l’augment de la demanda de les plataformes de streaming va fer que la indústria cinematogràfica es recuperara ràpidament i tornara amb més força i amb més produccions que mai.
– I, perquè decideixes dedicar-te a açò? Què és el que t’apassiona d’aquesta feina?
És un treball que combina tecnologia i art, i això em fascina. És una feina que no té límits, podem crear i donar vida a qualsevol cosa que se li passe pel cap a un director – la qual cosa em permet ser molt creatiu-, i resulta molt gratificant quan veus el resultat final després d’haver-li dedicat tantes hores. Evidentment, si la resposta dels espectadors és positiva, doncs molt millor.
Però sobretot m’agrada perquè és una feina que no és monòtona. Cada projecte és diferent, cada producció és un repte nou on hem de fer coses que abans no havíem fet. Això també té els seus inconvenients, al final és com començar de zero a cada projecte: implica estar formant-nos contínuament i passar moltes hores fent proves fins a aconseguir el que el director vol, i no sempre disposem del temps que a nosaltres ens agradaria per a fer-ho. A més, en èpoques d’entregues, entre les presses i els imprevistos, és una feina molt estressant, massa.
– A dia d’avui, quins són els projectes principals en els quals has treballat?
A banda de la pel·lícula Bajocero, he tingut la sort de poder treballar en les tres temporades de la sèrie Operación Marea Negra, de Prime Vídeo; en Hasta el Cielo: la serie, de Netflix; en la segona temporada de Paraíso, de Movistar+; en la segona temporada de Siempre fui yo, de Disney+ Llatinoamèrica; i recentment, en la sèrie Mano de Hierro, de Netflix.
També he participat en llargmetratges com Venus, de Jaume Balgueró i Todos los nombres de Dios, de Daniel Calparsoro, entre d’altres.
– Raúl, a nivell personal, podries mencionar algun projecte que t’haja fet créixer? Per què?
Bajocero va ser tot un repte. Tenia zero experiència, desconeixia gran part del software i anava molt perdut amb el flux de treball -la combinació perfecta, vaja-, però tenia moltes ganes i la predisposició d’un recent graduat. Vaig espavilar molt en aquella producció. No vaig dubtar a demanar ajuda les vegades que fera falta i preguntar a altres professionals, la millor manera d’aprendre. A més, vam tindre molt de temps per provar, equivocar-nos i tornar a provar, i treballar sense tindre present la data d’entrega és un goig. Tot l’esforç va valer la pena, tinc records molt bonics d’aquell projecte.
Una altra producció que ha sigut un gran repte és Mano de Hierro, que vam acabar ara fa un parell de mesos. He hagut de fer coses molt tècniques que s’escapaven dels meus coneixements i que han acabat sent més complicades del que em pensava. Per si fora poc, se’ns ha ajuntat amb altres produccions, afegint més pressió encara.
– Tot i estar participant en projectes de plataformes nacionals, et mantins treballant a Vilafranca gràcies al teletreball. En quin moment, i per quina raó decideixes treballar des de casa, des del poble?
Una de les poques coses bones que ens va deixar la pandèmia va ser el teletreball. Abans la majoria d’estudis eren reticents al treball a distància, implicava posar en perill la ciberseguretat de l’empresa on la confidencialitat és primordial. Amb la irrupció de la pandèmia, no van tindre més remei. Treballar des del poble era impensable fa quatre anys. Ara estic convençut que treballant des de casa som, inclús, més productius.
Inicialment, sí que em vaig plantejar anar a Madrid, però com cada volta més companys optaven per teletreballar, no tenia sentit anar presencialment.
Al poble estic a gust. Viure envoltats de naturalesa em permet desconnectar i inspirar-me a dos passos de casa. Tot un privilegi.
No obstant això, els dies que hi ha talls de llum pel vent o per les tempestes, o avaries d’internet, és bastant frustrant, però, per sort, cada vegada són menys habituals.
– Per a acabar ja, conta’ns un poc sobre els últims projectes i el futur que et depara.
Tot i que el futur és un poc incert amb l’arribada de la intel·ligència artificial, espere poder continuar aportant el meu granet d’arena a la ficció espanyola i, si algun dia tinc l’oportunitat, a fer el salt a projectes més internacionals, però a poc a poc, que encara em queda molt de camí per recórrer.
