És la Biologia, estúpids! (II)

124

Ricardo Almenar
Colegio Oficial de Biólogos de la Comunidad Valenciana

Vegem primer on ens trobem en relació amb l’actual epidèmia de COVID-19.

Primer: Fins avui no disposem d’un fàrmac prou eficaç i prou innocu per a tractar la infecció produïda pel SARS-COV-2, el virus inductor de l’epidèmia. Això val per a candidats com el Remdesivir utilitzat contra l’ébola, el duo de Ritonavir i Lopinavir empleat contra el virus de la immunodeficiència humana (VIH) o la cloroquina i la hidroxicloroquina usats contra el paludisme. “Al dia de hui” resumeix l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, “no existeix evidència científica suficient que algun medicament siga eficaç per al tractament o la profilaxi de la COVID-19”.

Segon: Tampoc posseïm cap vacuna, malgrat que hi ha més d’un centenar d’equips d’investigació darrere d’ella. A la pregunta de quan tindrem una vacuna, l’epidemiòloga de l’OMS Ana Mª Hainaut, contestava a mitjan abril que “si no hi ha contratemps i les vacunes tenen l’efecte que esperem i són segures, és possible que la tinguem en any i mig”. Com es veu, una predicció amb molts condicionals. I a més no es tracta simplement de disposar d’una vacuna, sinó de produir-la en quantitats massives davant una demanda potencial de molts centenars de milions de persones.

Així que traguem les conclusions pertinents. Si, excepte sorpreses, en els pròxims mesos no podem comptar amb fàrmacs adequats contra l’epidèmia i, fins i tot amb sorpreses, la vacuna no està llesta en menys d’un any, només hi ha una cosa en la qual posar la nostra esperança: en la immunització espontània bé que adequadament gestionada, de la població. Quan un número prou alt en proporció d’individus humans s’haja immunitzat, la propagació de l’epidèmia es farà progressivament més lenta, es frenarà i fins i tot es detindrà per complet. A escala mundial el viròleg Adolfo García-Sastre, de l’hospital Mount Sinai de Nova York, creu “que en un any a partir d’ara, encara que no hi haja vacuna, s’haurà infectat un 40% o 50% de la població mundial, la qual cosa donarà ja lloc al fet que el virus frene la seua propagació”. Quant a Espanya, el microbiòleg Tomás Pumarola, de l’hospital Vall d’Hebron, afirma que “el virus es pararà en el moment en el qual haja infectat a un número determinat de la població, això és, quan hi haja immunitat poblacional”. I afig que “si detectem que el 30% de la població està infectada, és probable que deixe d’infectar durant algun temps”, però “si només s’ha infectat el 10% és possible que quan es comence a desconfinar continue infectant”. Per aquest motiu Pumarola conclou que “el que més ens interessa saber és a quanta gent ha infectat el virus”.

Una bona pregunta. I una mala resposta la del Govern, que s’obstina dia rere dia a donar com infectats les xifres dels qui han donat positiu en tests de detecció (930.000 fins a mitjan abril). Però els quasi 178.000 positius comptabilitzats (un 19%) el 15 d’abril, no eren més que el número mínim dels realment infectats, que en la seua gran majoria seguien indetectats per la falta de tests. Es tracta d’una xifra que aporta molt poc al coneixement de l’evolució de l’epidèmia si és que aporta alguna cosa. Un altre element de crítica per a qüestionar aqueixa xifra d’infectats és que amb la mateixa taxa de letalitat de l’epidèmia (morts respecte a infectats) ens superaria el 10%, un percentatge que la situaria al mateix nivell que l’anomenada grip espanyola de 1918 que va infectar en el món a uns 500 milions de persones i va matar entorn de 50 milions.

Per a conéixer la taxa de letalitat de la COVID-19 cal anar a països que hagen fet un gran nombre de tests, com Corea del Sud o Alemanya, que cap al 15 d’abril oferien valors de 2,1% i 2,6% respectivament. Però fins i tot aquests percentatges són excessius. Un estudi els resultats preliminars del qual es van difondre en la segona setmana d’abril centrat en l’àrea de Heinsberg establia una taxa de letalitat per a la seua població del 0,37%, set vegades menor que aqueixa del 2,6% per al conjunt de la República Federal, i una taxa d’infecció (infectats respecte a la població total) de l’ordre del 15%. Un altre estudi divulgat en la quarta setmana d’abril apunta a una taxa de letalitat entorn del 0,5% i una taxa d’infecció d’un 14% per a l’estat de Nova York (21% per a la ciutat).

Tenim resultats d’estudis més o menys semblants per a Espanya? Doncs no. Al començament d’abril el ministre de Sanitat anunciava la realització d’un ambiciós estudi sobre 62.000 persones de tot el país (5.100 a la Comunitat Valenciana) per a establir el percentatge d’infectats i d’immunitzats respecte al conjunt de la població. Aquest estudi dissenyat per l’Institut de Salut Carles III i l’INE, després de setmanes de retard, començarà en aquest final d’abril encara que els seus primers resultats no començaran a conéixer-se fins ben entrada la segona meitat de maig. (Al final, aquest estudi de seroprevalença es farà sobre unes 90.000 persones, durarà huit setmanes i els seus resultats definitius es tindran entrat ja l’estiu).

Es pot fer alguna cosa mentrestant? Mancant dades de primera mà cal partir dels resultats obtinguts en altres països. Comptabilitzant les persones mortes a Espanya i aplicant taxes de letalitat com les anteriorment comentades es poden establir els infectats esperables i comparar-los amb les taxes d’infecció d’aquests llocs. Seria una primera aproximació a la realitat espanyola. Sembla una cosa fàcil però no ho és. I no ho és perquè no tenim xifres fiables d’aqueixes defuncions: les oficials cobreixen només aquelles persones mortes que prèviament se’ls havia sotmés a un test amb resultat positiu. Totes aquelles altres que van morir sense haver donat positiu encara que tingueren els símptomes típics de la COVID-19, i fins i tot encara que hagueren estat en continuat contacte amb altres persones que sí que ho van donar, estan fora de les estadístiques, almenys de les del ministeri de Sanitat. I en alguns casos, si més no, la diferència entre unes xifres i unes altres és molt ampla. En la quarta setmana d’abril el govern de la Comunitat de Madrid augmentava en més de 6.300 decessos els quasi 7.600 de les dades oficials, un increment de més del 80%.

Molt probablement el cas de Madrid és més aviat extrem (encara que hi ha altres comunitats autònomes que donen increments no gaire diferents). Així que, prudentment, podríem acceptar per a tota Espanya la meitat d’aqueix increment multiplicant, en conseqüència, les xifres oficials del Govern de morts pel SARS-COV-2 per un coeficient d’1,4. Partint d’aquesta última correcció de les xifres de defuncions, i acceptant igualment la taxa de letalitat existent en Heinsberg (0,37%), el número d’infectats a Espanya el 15 d’abril se situaria en 7,03 milions. Al seu torn, l’aplicació a Espanya de la taxa d’infecctació trobada en Heinsberg (15%) es traduiria en 7,05 milions de persones, quantitat pràcticament idèntica a l’anterior.

Bé, a la fi de març un equip de l‘Imperial College de Londres, utilitzant un model matemàtic a partir, igualment, de dades de defuncions, va establir en 7 milions la xifra més probable d’infectats, si bé dins d’una forqueta que anava des d’1,8 fins a 19 milions. Aquest resultat va ser molt qüestionat a Espanya per excessiu (les dades en aquells dies d’infectats confirmats oficialment venien a ser unes noranta vegades menors). És possible que llavors ho fóra, però ve a coincidir amb l’estimació anterior per a mediats d’abril, la qual cosa reforça la seua versemblança.

En aquest cas, aquestes xifres conviden a l’optimisme. Revelen un avanç molt significatiu -encara que insuficient- cap a la immunitat col·lectiva (designada, per segons quins experts, com a immunitat de població, de grup o, una miqueta despectivament, “de ramat”). L’únic mecanisme realista, ara com ara, de fer declinar l’epidèmia en un termini raonable de temps sense haver de recórrer a confinaments generals, siguen continuats o intermitents i prolongables fins a l’arribada de l’anhelada vacuna (quan estaria, per cert, amb quina eficàcia i seguretat, en quanta quantitat i a quin preu?). Arribada, d’altra banda, en la qual està centrada tota la fe i tota l’esperança del Govern.

Per contra, si s’aconseguira a començaments de l’estiu un 30% o 33% d’immunitzats (el doble dels quals podem hui tindre) la conjunció d’aqueixa immunitat col·lectiva -encara parcial però ja significativa- amb el màxim d’ultraviolat al juny i el màxim de temperatura al juliol (totes dues coses lesives per al virus, almenys en alguna mesura) podria molt bé tallar pràcticament l’epidèmia durant tot l’estiu, si no més. I si en la pròxima tardor o hivern l’epidèmia tornara, la seua propagació seria menor i tant de menor quant a aqueix terç anterior d’immunitzats se li anaren afegint altres nous. Fins a arribar a les dues terceres parts o més del total de la població, proporció que molt probablement brindaria ja una bona immunitat col·lectiva. Si en la tardor de 2021 estiguera per fi disponible una vacuna, aquesta possibilitaria completar el procés anterior en administrar-se primerament a aquells grups de risc en els quals la infecció espontània implica massa riscos.

No obstant això, de nou ens topem amb el Govern, amb els seus càrrecs, portaveus i experts. Com el ministre Illa, perpètuament obstinat a doblegar la corba (una altra vegada la retòrica bèl·lica) de nous contagis per a suposadament protegir així a la població. Ara bé, sense infecció no hi ha immunitat individual i sense aquesta no hi ha immunitat col·lectiva. Un exemple, per cert, aquest de la immunitat, molt millor que la “mà invisible” d’Adam Smith per a mostrar que l’”interés individual” i la “felicitat pública” poden anar de la mà. Amb el mantra de “no t’infectes, no infectes” ni l’un s’aconsegueix ni l’un altre tampoc. Perquè no es tracta en última instància de no contagiar, ni tan sols de contagiar menys, sinó de fer-ho més lenta i ordenadament del que esdevindria espontàniament amb una infecció nova com és, que tendeix a ser explosiva en la seua propagació (les mesures d’higiene, protecció i distanciament físic no tenen més sentit que això últim). I sobretot es tracta de no contagiar a aquelles persones de grups de risc que tenen moltes més possibilitats que els altres que la COVID-19 els arrossegue a una destinació fatal.

Perquè és en això on ha residit la tragèdia. Haver aconseguit possiblement un 15% d’immunitat col·lectiva a mitjan abril va exigir un preu molt alt: la mort probablement d’unes 26.000 persones. Aqueix preu -o almenys la seua major part- no s’havia d’haver pagat si s’haguera partit del coneixement microbiològic i epidemiològic (biològic en suma) del virus i s’hagueren pres les mesures conseqüents, socials, polítiques i institucionals.

Tampoc s’haurà de pagar en el futur per a aconseguir una major immunitat col·lectiva. Hi havia, i hi ha, maneres d’aconseguir-ho.