Juanjo Carreres – Alcalde de Tírig
El medi rural integra al 20 per cent de la població i afecta al 90 per cent del territori. El fet que en aquest immens terreny es troben la totalitat dels nostres recursos naturals i una part significativa del nostre patrimoni cultural haurien de conferir-li una rellevància major que la concedida en la nostra història recent.
L’Alt Maestrat, igual com les comarques veïnes, és considerat territori rural. La densitat de població és molt baixa, i els pobles han començat un declivi molt perillós de cara a garantir la supervivència.
No s’ha tractat mai seriosament el problema del desequilibri territorial i les conseqüències les vivim en forma de pèrdua de serveis bàsics, envelliment de la població i falta d’eixides per la joventut. El perill de tot és que estem arribant a un punt de no retorn per part dels xicotets municipis.
La crisi ha incrementat alguns dels perills existents i els ha fet més evidents. Quan un poble perd l’escola, perd el poder d’atracció de parelles joves per a establir-se. Quan un poble perd el consultori mèdic, motiva que la gent major preferisca anar cap un poble més gran o una ciutat per a tenir metge i hospital prop de casa. Si s’afig el tancament de les oficines bancàries, o altres serveis com la farmàcia, el centre de dia, etc, les persones consideren arribada l’hora de marxar. I quan uns marxen, uns altres també, fins a deixar el poble al límit de la desaparició.
Aquesta dinàmica l’estem veient en un bon grapat de pobles del nostre entorn. Tenim ja un munt que tenen al voltant dels 200 o 300 habitants, i fins i tot alguns de més xicotets. Hi ha qui pot pensar que açò no és cap drama, però realment ho és. No solament perquè gent que ha nascut en un lloc es veu obligada a marxar, sinó perquè deixem el territori desprotegit. I el territori sense gent és un territori desaprofitat, sense vigilància ni protecció del patrimoni i sense capacitat de regeneració.
Els alcaldes estem realment preocupats per la deriva que tenim a nivell de població. La majoria de pobles disminueixen d’habitants, no hi ha llocs de treball, i no es veu un canvi en les prioritats del govern com per a garantir la pervivència de les activitats habituals. Ha d’haver-hi incentius per a instal·lar-se en pobles xicotets, però sobretot s’ha d’aconseguir arrelar als qui viuen i treballen, siguen llauradors, ramaders, artesans etc., i sobretot garantir que els serveis bàsics es mantinguen, encara que la seua rendibilitat siga discutible.
No sempre s’han d’explicar els beneficis en diners, també hi ha que tindre en compte el rendiment social.
Castelló concentra un altíssim percentatge de la seua població en la franja costanera, i el desequilibri entre ciutat i món rural es va eixamplant. Durant uns anys ha semblat que havíem parat aquesta tendència, gràcies a la immigració, però la crisi ha desbaratat aquest moviment, i hem tornat a l’èxode cap a les ciutats. Un moviment ràpid i imparable a primera vista.
Som a temps encara de frenar aquesta tendència a l’espera de millors temps, però fa falta una acció decidida de totes les administracions, en col·laboració amb la societat civil. Retornar de la ciutat al camp, serà molt més difícil.
Sóc conscient de les ajudes que ens arriben des de la Diputació de Castelló, gràcies a la qual els ajuntaments xicotets podem seguir prestant els serveis bàsics als nostres ciutadans.
La línia d’ajudes emmarcades en el programa “Repoblem” permet contractar personal per a les nostres oficines de turisme, així com les ajudes a la natalitat o adopció, l’increment d’Unitats Respira, el nou Pla135, etc. etc., constitueixen una linea de polítiques actives que ajuden al sostieniment de les zones rurals de la província de Castelló.
Encara així, la situació és tan greu que hauríem d’anar més enllà, per aixó i des del meu punt de vista, crec que ha arribat el moment que els alcaldes ens prenguem en serio el tema i treballem per a intentar trobar solucions. (He de dir que el President de la Diputació de Castelló, durant la recent cimera d’Alcaldes que va tenir lloc al Palau, va anunciar ja una taula de treball per tractar el tema).
Considere necessari que els representants dels municipis que ens trobem afectats per aquest problema ens ajuntem amb l’objectiu, en principi, d’arreplegar opinions i, posteriorment, proposar l’elaboració d’un Pla contra la despoblació que hauria de ser desenvolupat per la Direcció General d’Ordenació del Territori, conjuntament amb la Diputació Provincial i els Ajuntaments implicats.
Aquest Pla contra la despoblació hauria de comportar mesures per a millorar la coordinació de les inversions i ajudes de totes les administracions, de tal forma que es dissenyen planificacions específiques per a les diferents comarques, comptant amb la participació fonamental de les institucions i els agents socials .
Així mateix, hauriem de dirigir-nos al Govern d’Espanya perquè active amb urgència la Llei 45/2007, de 13 de desembre, per al desenvolupament sostenible del món rural.
Sol·licitar al executiu central, de manera urgent, que busque fórmules per a solucionar el problema del finançament municipal i que incloga mesures de discriminació positiva cap a les poblacions més xicotetes i les zones més despoblades, finançament en el que hauria de col·laborar el govern autonòmic i provincial en el marc de les seues competències.
I per descomptat, sol·licitar a les administracions que es treballe per a obtenir de la Unió Europea suports, finançament i cooperació en la lluita contra la reculada demogràfica.
Sé que serà una tasca molt dificil, però no ens podem rendir, els nostres pobles i la nostra gent mereixen tots els esforços que siguem capaços de fer.
