Este mes es compleixen deu anys de l’obertura de la residència de la tercera edat i centre de dia de Vilafranca, deu anys d’un èxit col·lectiu per a disposar d’un servei fonamental per a la nostra gent gran i, alhora, generar ocupació, un aspecte vital per a este territori. Una reivindicació històrica que, després de deu anys de treball, va poder fer-se realitat; primer, amb la seua construcció i, després, amb la seua posada en marxa.
La història d’esta fita va començar l’any 2005, quan l’ajuntament va adquirir un solar a la família Prades, als quals sempre agrairé la seua bona disposició per a arribar a un acord satisfactori per a les dues parts. El pas següent va ser urbanitzar tota la zona, dotant-la de clavegueram, aigua, llum, voreres i asfaltat; per a això, vam dedicar els recursos de diverses subvencions durant dos anys, creant tres carrers nous.
En setembre de 2008 vam obtindre el vistiplau per a requalificar la parcel·la adquirida de 2018 m² com a dotacional. Durant tot este temps vam reclamar a la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Popular, la construcció de la residència de la tercera edat, competent en esta matèria. Finalment, la Conselleria de Benestar Social ens va oferir un centre de dia, cosa que vam refusar, ja que este recurs no prestava el servei assistencial complet que necessitava el nostre municipi. No va ser fàcil prendre esta decisió, ja que sabíem que no podíem afrontar sols el cost de la seua construcció. Vam decidir continuar i, amb recursos propis, l’ajuntament va encarregar el projecte tècnic a l’arquitecta municipal, Antònia Clerig.
Van ser mesos de faena i viatges a València per a tractar, amb els tècnics de la Conselleria de Benestar Social, plànols i normatives, amb l’objectiu que la instal·lació complira amb la legislació vigent. Ja teníem un solar urbanitzat i un projecte tècnic vàlid, ara ens faltaven els cinc milions d’euros per a fer realitat la seua construcció.
L’inici de l’any 2009 va ser terrible; la crisi financera mundial va fer rebentar la bambolla immobiliària que hi havia a Espanya i tota l’economia se’n va ressentir. Aquell mateix any, el govern del president Zapatero va idear el Pla E, l’objectiu del qual era dotar de recursos els ajuntaments per a fer inversions en obres; els 470.000 € que vam obtindre van ser íntegres per a començar la seua construcció, i també els 305.000 € del Pla Confiança de la Generalitat amb el mateix propòsit, i van ser empreses de la terra les que van fer estes obres.
La Generalitat Valenciana seguia sense la voluntat necessària per a dotar de pressupost i fer realitat la construcció de residències de la tercera edat a la Comunitat Valenciana, per això vam recórrer al Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat amb l’esperança que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ens escoltara. Va ser la ministra Leire Pajín qui, en una reunió, em va informar de l’existència de les subvencions amb càrrec a l’IRPF. Mai oblidaré la telefonada, mesos després, per a anunciar-me que la nostra proposta havia sigut acceptada i que el Ministeri afrontaria els quatre milions necessaris per a concloure la seua construcció i la seua equipació. Va ser, sens dubte, el dia més feliç de la meua vida com a alcalde.
El 12 de març de 2012, la ministra Pajín va visitar Vilafranca i les obres de construcció es van reprendre, i van concloure a principis de 2013 a càrrec de l’empresa provincial Becsa. Ja teníem la desitjada instal·lació per a rebre 64 usuaris de residència més 25 de centre de dia, però faltava una cosa fonamental: que la Generalitat dotara de places concertades perquè poguera ser viable la seua gestió. El centre va estar dos anys sense poder obrir les portes fins que, als pressupostos de 2015, la Conselleria, després de moltes peticions i reunions, va concertar les primeres vint-i-cinc places.
El dia 13 de maig de 2015, després de deu llargs anys en què mai vam perdre la confiança, les portes de la residència s’obrien per a Manolo, Vicenta, Dora i Miguel, els seus primers usuaris, tots ells vilafranquins i vilafranquines. Mesos més tard, el nou President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, va visitar la instal·lació i, l’any següent, la Conselleria va concertar la totalitat de les places.
El meu agraïment a totes les persones que van formar el govern municipal durant aquell període, especialment a Silvia Colom i Pedro Salvador, així com a l’excel·lent treball de Rosa Maria Minguet, secretària municipal, i de la resta de treballadors de l’Ajuntament i la Mancomunitat Els Ports. Sense oblidar-me d’Antonio Aguilar, president de la Fundació Gerón, i el seu gerent Javier Merino, gestors de la instal·lació, ja que sense la seua professionalitat i ajuda tot hauria sigut molt més difícil.
Deu anys va costar fer realitat un somni col·lectiu i deu anys fa que este somni ha permès millorar la vida de molta gent. Bé està recordar-ho i que això ens ajude a afrontar els reptes que ens planteja el futur.
Óscar Tena García
