De Sant Roquet a la Plaça: la calle Preciados vilafranquina als 50

502
Cartell expositiu al carrer major sobre diversos establiments tèxtils entre ells "La botiga nova" i la "tenda dels Carlets".

Emmarcada en la segona edició del festival Xilòfag, la mateixa organització ha fet una retrospectiva dels comerços als carrers Sant Roc, Major i la plaça d’En Blasc de Vilafranca, entre els anys 40 i 60 del segle passat. El Xilòfag és un festival gastroliterari al voltant d’un llibre que embolcalla a més altres disciplines artístiques. La novel·la amfitriona en aquesta segona edició ha estat El guardià de les trufes, de l’escriptor vilafranquí Fèlix Edo Tena. El llibre, en paraules de l’autor, «és un homenatge a la vida de la masoveria», personificat en tres generacions diferents del segle XX.

La proposta expositiva no és aliena a la raó de ser del certamen. Com Tena relata al seu llibre i com les persones grans encara recorden, el portalet de Sant Roc era porta d’entrada dels masovers del sud-est del terme a Vilafranca. Tot i recórrer molts kilòmetres a peu, en creuar l’arc, se’ls obria un aparador de serveis ben diversos. Al mateix temps, eren mateixos masiaires qui proveïen les botigues amb els productes de les seues collites. És per això que l’exposició ret homenatge a l’art del bescanvi entre productors, venedors i compradors.

L’organització ha aconseguit recopilar establiments en cinquanta-quatre ubicacions diferents. Cinquanta-quatre portes distintes que no equivalen, però, al mateix nombre d’establiments. El recompte de botigues pot perfectament duplicar-se per dos, ja que en cada ubicació, i durant aquest lapse de temps, es van combinar serveis diferents.

En els 500 metres que separen el portalet de la plaça podíem trobar botigues d’ultramarins, queviures, forns de pa, botigues tèxtils, peixateries, tavernes, rellotgers, sabaters, sabateries, sastres, fusters, barbers, perruqueres, comares, cases d’auxili, espais de formació, llumeners i fins i tot radiotècnics. El fet en sí deixa pas a l’anècdota, i és que més d’un tenia a la competència directa tres cases més avall o més amunt. Per tant, el màrqueting en aquella època calia que fora ben acurat: aquell que era més traçut o tenia els productes més frescos era qui més venia.

Cartell de l’edifici de l’antiga Llotja.

El repartiment a domicili no és cosa del segle XXI ni ha arribat amb la pandèmia. Els comerciants d’aquells anys ja oferien el servei. Per posar un exemple, al mateix portalet es trobava Joaquín Monfort Tena, sabater. Ell era qui s’encarregava d’arreglar el calcer mentre que la seua dona, Dolores, a cavall d’una burra, anava pels masos i pels pobles dels voltants recollint aquelles sabates que calia reparar i tornant-les una vegada enllestides.

Cartell del sabater Joaquín Monfort, al carrer Abadia, 58

Un altre exemple es troba al carrer Sant Roc, 8. Al principi va ser el despatx del pa que pastaven al forn de baix de la plaça. Pocs anys després es va convertir en el taller de reparació d’un dels primers radiotècnics titulats de l’estat.

Sant Roc, 8; despatx de pa d’Antonio Alós i taller del radiotècnic Enrique Milian “Askar”

També hi ha testimoni de l’emprenedoria femenina vilafranquina. O d’Adelina Ferrer, «la comare», vídua i amb una filla, va exercir aquest servei essencial mentre va viure i posteriorment va ser la seua filla qui va prendre el relleu. Molts vilafranquins i vilafranquines deuen la vida al treball d’aquestes grans dones.

Carrer Major, 12; casa Adelina Ferrer, la comare

Aquests només són tres exemples de l’esplendor comercial i de serveis de què gaudia Vilafranca a l’època però se’n troben molts més. Cadascun d’ells lligats a una família oriünda del poble o emigrats dels pobles dels voltants. Gent que va venir a buscar-se la vida a un poble, que, fruit de la indústria punyent de què gaudia a l’època, havia anat creixent en població.

Setanta anys després, de tota l’efervescència comercial d’aquells carrers, només es mantenen al lloc originari dues botigues: el comerç de Jose Maria Vives (ara Jaime Vives) i Casa Bernabé (ara el comerç de Maria José). La modernitat i l’evolució immobiliària del poble van fer que els serveis es desplaçaren, com encara es diu popularment, cap «allà fora». Actualment, els «primers» carrers del poble s’han convertit en símbol de la decadència que afecta a la comarca sencera. Cases tancades permanentment, altres amb un etern cartell d’En Venda i unes poques que només s’obrin algunes setmanes a l’any. ¿Aquest nucli antic de Vilafranca ha esdevingut només un aparador turístic per a visitants o cal reomplir-lo de la vida que va gaudir en altres èpoques?

No és el Xilòfag, ni la novel·la, ni la pròpia exposició qui han descobert la crisi poblacional i de serveis que pateix Vilafranca, però si més no, han tornat a posar el debat sobre la taula. Tanmateix cal abandonar els postulats nostàlgics per passar a d’altres més crítics i actius. Al cap i a la fi, sembla que haurà de ser la ciutadania, des del punt de vista particular, qui aposte pel territori i per la vida al rural, ja que les administracions hi passen per sobre ben de puntetes.