Crònica d’una posguerra

116

-Rosario Milian-

La guerra va ser dolenta, però érem xiquets i no ens adonàvem massa. Després va vindre la postguerra: fam, misèria, dificultats, però nosaltres no ho percibíem així. La nostra feina de cada dia era tota una aventura, sobretot la de aconseguir menjar, perquè a les nostres cases sols hi havia pataques i un crostó de pa negre. Però els militars sí menjaven bones viandes i pa blanc. Una vegada tenien un camió ple de queviures a la plaça i un de nosaltres es va pujar a la part de darrere. En posar-se en marxa el camió, el nostre amic anava llançant els aliments com podia i nosaltres anàvem arreplegant-los.

La fam aguditza l’enginy i així era. Tenia l’exèrcit al poble una casa plena de queviures. No podíem entrar, però tampoc estava vigilada; Sí tenia una gatera petita (ja sabem tots què és una gatera).Vam mirar a un dels nostres amics que estava més prim que una granera. El vam fer despullar i el vam fer passar per la gatera, amb moltes dificultats clar¡, però a dins que va anar. Varem traure unes bones viandes que varem prendre “prestades” a l’exèrcit.
<
La manca de feina i sense escola on anar, feia de nosaltres una colla que deambulava arreu del poble, però també per les voravies. Amb un gos que ens acompanyava a tot arreu,i gràcies al seu olfacte, vam trobar soterrada, una olla de ‘’perol’’: tallades de llomello, costella i llonganissa, i per a nosaltres, acostumats al menjar “lleuger” per no dir escàs, que teníem a casa, allò va ser música celestial.

Però no sols ens preocupava el menjar; érem xiquets i teníem edat de fer malifetes. Les bombes de mà que trobàvem pel monte eren una joguina per a nosaltres. Una altra vegada varem trobar unes quantes caixes i ens les repartirem. Jo les vaig amagar a les golfes de ma casa. Mare de Déu, si mon pare me les arriba a trobar!

Érem xiquets i als xiquets no els fa por res, ni el perill. Que quan les utilitzàvem? Anàvem al riu a banyar-nos i els xics del poble veí també acudien, i com sempre passa amb els pobles veïns hi havia una gran rivalitat. Per a que marxaren del riu, no els llançàvem pedres no, sinó les bombes de mà que havíem trobat.
Però malauradament no totes les aventures ens van sortir bé. Caminant pels afores del poble tota la colla, trobàrem una bomba sense esclatar. I sense adonar-nos del risc, començàrem a manipular-la. La curiositat ens empenyia a veure com estava feta. La curiositat podia més que la por. I desgraciadament va esclatar. Se’n va portar la vida del meu cosí, els altres quedaren parcialment ferits però, sense massa conseqüències.

Així eren els temps de guerra i els danys “colaterals” que aquesta comportava. Aquest episodi va marcar la nostra vida. Malgrat ser uns xiquets, la maleïda guerra també ens obrí ferides al cor difícils de tancar i d’oblidar.