Ricard Pitarch, biòleg i Medalla de la Vila de Vilafranca: “Els parcs eòlics i les plantes solars porten de manera tàcita la degradació de la fauna, la flora i els ecosistemes”

204
Foto de Ricard Pitarch
PUBLICITAT

Ricard Pitarch Garcia és ja des de fa molts anys una de les eminències científiques en el camp de la Biologia del País Valencià. El biòleg, descendent de Vilafranca, ha rebut la Medalla de la Vila de Vilafranca de part de l’ajuntament, la qual han titllat de “premi i reconeixement a la trajectòria científica i professional en l’estudi de la flora de Vilafranca i les províncies de Castelló i Terol”. Pitarch és Doctor en Biologia per la Universitat de València en la modalitat de Biologia Vegetal. A més, ha publicat nombrosos volums científics i articles, amb casos molt concrets sobre Vilafranca com la flora de Palomita i el Bovalar, les plantes del terme municipal de Vilafranca o, en un marc més ampli, centrant-se en Castelló, el paisatge de l’interior provincial o el sistema ibèric de muntanyes i serres.

Pregunta: Què significa aquest premi?

Resposta: Per a mi representa el reconeixement de l’Ajuntament de Vilafranca i, a través d’ell de tot el poble, de més de tres dècades de treball i estudi de les plantes, la vegetació i el paisatge de Vilafranca, àrees limítrofes i part de la província.

P: Després de més de 30 anys de treball t’has convertit en un referent en el camp de la recerca de la flora de la província Castelló, quan va sorgir aquest interés?

R: El descobrir el regne vegetal i la seua extensió va estar amb l’assignatura de Botànica quan estudiava la carrera de Biologia a València. Els programes de Félix Rodríguez de la Fuente ens mostraven i despertaren en alguns la fascinació pel regne animal, aus, mamífers, depredadors, presses, les cadenes alimentàries… Però va ser conèixer la variada morfologia de les plantes, les adaptacions que presenten
a l’hàbitat en el que viuen, la seua diversitat tan amplia, la proximitat i fàcil accés a aquestes el que me va obrir els ulls a un mon immens i desconegut fins aquell moment per a mi, i que es presentava més que interessant.

P: Al llarg de la teua vida has compaginat la docència amb la recerca, com ha estat aquest camí?

R: Ha estat i continua sent un camí laboriós i amb una actitud perseverant, amb la dedicació de moltes hores i dies. Són dues trajectòries que han transcorregut de forma paral·lela i en les dues m’he trobat molt a gust. La docència amb adolescents i el treball de recerca que no he abandonat des d’acabar la llicenciatura. Primer la tesina, després la tesi doctoral i la publicació d’articles en revistes i una desena de llibres. Però sempre amb ponts entre aquests dos camins, perquè alguns dels coneixements que anava adquirint els aplicava en activitats didàctiques, de recerca i en projectes per a l’alumnat d’ESO i batxillerat.

P: La major part de les teues recerques s’han centrat en la flora de l’interior de Castelló, i de forma més particular, de Vilafranca, què té de particular?

R: A l’interior de la província gaudim, afortunadament, d’un territori que no ha estat exposat a la transformació antròpica tan agressiva com ho ha estat la zona més pròxima a la costa. També tenim un clima diferent, mediterrani però d’interior, amb unes temperatures més baixes i unes precipitacions anuals més abundants que al propi clima mediterrani. Aquestes condicions fan que la flora siga molt diferent de la que presenta tota la franja costanera. Ací tenim de forma residual i escassa algunes espècies més pròpies dels Pirineus i del centre d’Europa, aquelles que tenen una àrea de distribució anomenada eurosiberiana. Tanmateix al ser de Vilafranca i passar ací els mesos d’estiu i el temps que m’ho permet el treball a Castelló, han fet que Vilafranca siga el campament base des del qual fer eixides i treball de camp pels voltants, tant en terres valencianes com aragoneses.

P: Com ha evolucionat l’entorn de Vilafranca en aquestes dècades? Quins són els principals riscos de futur als quals s’enfronten les muntanyes de la comarca?

R: L’èxode rural dels últims cinquanta anys, el despoblament del territori i l’abandonament dels masos han deixat ermar les terres de conreu; la ramaderia ovina quasi ha desaparegut, també els matxos i altres equins que eren imprescindibles quan els masos estaven habitats per famílies que els treballaven de forma sostenible. Algunes espècies d’animals silvestres han aparegut, ara tenim voltors, cabra muntesa, cabirol… en canvi altres com la garsa que dèiem ací s’han desplaçat a un medi més urbà, en nuclis més grans de població humana. La vegetació espontània ha arribat dels voltants i ocupa les antigues terres de cultiu, però també els assegadors, els antics camins i les senderes. Les parets de pedra en sec s’han esportellat. Els riscos que amenacen el territori actualment són, d’una banda els incendis, conseqüència de la sequera que cada any ocupa períodes més llargs de temps i de forma més intensa. També ajuda a incrementar el risc la despoblació del medi rural i l’absència de les tasques de neteja que feien els seus habitants. D’altra banda es manifesten com un risc la creació de parcs eòlics i de plantes solars fotovoltaiques, perquè porten de manera tàcita la degradació de la fauna, la flora, els ecosistemes i la pèrdua de qualitat d’uns paisatges que constitueixen un recurs i poden ser un atractiu pel seu grau de conservació que presenten al no haver patit intervencions humanes agressives.

P: En quina mesura ha afectat el canvi climàtic?

R: Jo no he fet estudis sobre el canvi climàtic, però de l’observació de les plantes i la natura en aquests anys si que puc dir que algunes espècies vegetals que fa trenta o quaranta anys no superaven la cota dels 1.000 m d’altitud s. n. m. (a no ser que fora en llocs molt puntuals i amb la cura i la protecció de l’home) actualment han proliferat en algunes zones del terme. En altres espècies, com l’espígol, s’ha
avançat el temps de floració. També alguns ocells migratoris que passaven l’estiu i nidificaven en poblacions més caloroses, han passat el Coll d’Ares i comencen a nidificar també a Vilafranca.

P: Creus que és compatible l’impuls econòmic amb la protecció del medi ambient?

R: Penso que és molt difícil, quasi millor es pot dir impossible compatibilitzar el desenvolupament econòmic i la conservació del medi ambient. A mesura que han crescut i van creixent les necessitats per a l’ésser humà, de indústries, d’infraestructures viàries, superfícies urbanes, productes químics, emissions de residus… van canviant, evolucionant, degradant el medi ambient. La majoria dels recursos que estem consumint són limitats i conforme augmenta el consum d’aquests disminueix proporcionalment l’extensió o millor dit la qualitat del medi ambient. Amb tot i això, no ens queda altra solució que intentar avançar i lluitar per aconseguir que cada vegada s’incremente la compatibilitat entre els dos, que els recursos que utilitzem siguen més renovables i que disminuïm la voracitat consumista que tenim en molts països. Crec que és la única forma de poder habitar el planeta en unes condicions acceptables, almenys durant uns quants segles més.

P: Tens previst publicar en els pròxims mesos el seu onzé llibre, que porta per títol “La pobla del Bellestar i la rambla de les Truites. Entre la història i la natura”, ens pots avançar alguna cosa?

R: Està en procés d’edició i té dues parts ben diferenciades. Una primera on es posa de manifest la riquesa etnogràfica, les tradicions, la vida al mas, com era la forma de viure a la Pobla en la segona meitat del segle XX. Es pretén evocar un passat recent que forma part de la nostra identitat i de la nostra cultura. Una segona part amb els canvis ocorreguts a la Rambla en aquests últims seixanta anys. Com aquest
sòl hídric que es recarrega en cada eixida de la rambla ofereix una flora i una fauna especial i ben conservada.