Parlem amb Andreu Esteban, un jove fotoperiodista amb arrels morellanes que sempre està allà on està la notícia, captant moments, emocions, situacions i vivències. Ara, ha fixat la seua mirada on s’ha criat, als pobles de l’interior, on grans multinacionals amenacen els paisatges; on els camps, les muntanyes i els terrenys de la gent que s’ha dedicat tota la vida al treball i la conservació d’aquests s’estan convertint en parcs eòlics i bancals de plaques solars. Açò relata Andreu al seu projecte ‘Terra Nullius’, que recentment ha exposat a València amb el suport de la beca Fragments de la Unió de Periodistes.
«Han trobat uns llocs barats on seguir especulant amb aquest boom energètic»
Què t’ha portat a realitzar aquest projecte? Per què t’has llançat a abordar aquest tema?
El que m’ha portat a realitzar aquest projecte, jo crec que la base principal és un poc la meua manera de ser. Jo he viscut tota la vida a Castelló, vaig nàixer allí i tal, però sí que és veritat que els caps de setmana de la meua infància, i fins ara, sempre han significat anar al poble (Morella) a veure els meus avis, quan encara vivien. He tingut una criança a mig camí. Jo crec que això és el motiu principal que fa que els meus projectes personals, els que he fet fins ara, vagen un poc en aquesta línia d’exploració del món rural i de les arrels pròpies.
Quan va sorgir la beca Fragments es presentava una temàtica comuna com a base per a les propostes, que era una cosa així com territori mutant i les interaccions entre el paisatge, els humans i les relacions que es construïen. Ja fa anys que tenim a la zona dels Ports reivindicacions i protestes per la construcció de la MAT. Jo no estava molt posat en el tema; sí que havia llegit algunes coses, però em va semblar que, en un context en què es parlava molt de transició energètica i d’energies renovables —o d’energies “netes”—, era important mostrar un punt de vista, no sé si crític, però almenys interessar-me jo mateix pel tema, per veure si realment s’estaven fent bé les coses pel que fa a la implantació de les energies renovables en zones rurals.
«No és una batalla entre iguals»
La proximitat amb estos macroprojectes a la terra on t’has criat ha sigut clau perquè et llances a contar i mostrar al món el que està passant? Com de pròxim sents aquest tema? Tens històries o persones properes afectades per este colonialisme energètic? A part, durant el procés, has descobert noves històries?
Jo crec que sí que ha sigut clau per a motivar-me a fer este projecte. Si no haguera tingut cap vincle amb les zones que he fotografiat hauria resultat molt més complicat. Per una part per haver aconseguit els contactes de les persones afectades o gent que es dedicava al camp i que volia un poc contar el seu mode de vida. Al final, per a fotografiar el dia a dia la gent necessites molta confiança i si ho pots començar amb persones que ja coneixes més o que et coneixen a tu per familiars o pel que siga, jo crec que et facilita molt les coses i t’ajuda molt, almenys a començar.
Sí que coneixia històries, la més coneguda és la de Miguel Ángel Troncho que viu al mas de Fraiximeno, al costat de la subestació. Va ser ell un poc la porta d’entrada a la resta d’històries que he anat trobant, tant de persones afectades per este colonialisme energètic i dels macroprojectes com qui no. Jo els comentava el projecte i ressaltava que el que volia fer no era només denunciar la mala implementació de les energies renovables o la destrucció que es produïa, sinó també valorar el mode de vida rural i de la gent que treballa al camp, que això ja no és només una feina sinó un mode de vida.
I, òbviament, sí, he conegut moltes històries, tant de la comarca dels Ports, que hi havia gent que no coneixia o que el coneixia de vista però mai havia parlat amb ells i potser sense el projecte mai hauria parlat amb ells, com gent de pobles com Turís, a València, o de Villena, a Alacant, zones que no havia estat mai i que, al final, molts em van obrir les portes de les seues cases, de la seua feina, i em van deixar documentar-ho i contar-ho.
«El seu paisatge, el seu territori, la seua forma de vida es va desdibuixant»
Què significa per a tu Terra Nullius?
Pel que fa a nivell personal, per a mi Terra Nullius significa bastant, la veritat. Ja no només és pel que fa a la duració; al final, jo vinc del món de premsa diària, de fotoperiodisme, i és un món en què vas molt al dia i la foto que has fet el dia anterior ja ningú la recorda, és molt volàtil. No estàs acostumat a dedicar mesos a un projecte. També els mitjans de comunicació no paguen el suficient per a rendibilitzar un projecte com a freelance. Sí que havia fet projectes personals, però li dedicava 3-4 mesos, no un any, i molt menys tot el que és preparar una exposició i un llibre. A més, ja no només és el tema de fer les fotografies, sinó, al final, tot l’aprenentatge que te’n portes tu. Jo he tingut la sort de compartir este camí amb la meua comissària, en Lidón Flores, i gràcies a ella he pogut aprendre moltíssim de fotografia, d’autors que no coneixia i que ella m’ha ensenyat i que han influenciat un poc el resultat final. Hem vist que hi ha hagut una evolució bastant bona en la manera de fotografiar del principi i la que he tingut al final. Ha sigut un creixement professional brutal i una experiència increïble, per tots els moments viscuts, tota la gent que ha decidit participar en el projecte. Al final és el que més importa, més enllà de les bones fotos que s’han fet, al final el que recordes després són els moments que has viscut.
Com ho contes? Des de quina perspectiva abordes el concepte del colonialisme energètic?
El més important per a mi en aquest projecte era que qualsevol persona que veja les fotos es poguera veure referenciada en les persones que apareixen, fins i tot si no tenen cap tipus de relació amb el món rural o amb el camp. A mi m’agrada pensar que qui veu les fotografies es pot imaginar en el mateix lloc que va ser presa la fotografia, que és una experiència immersiva per a l’espectador. Potser és un poc pensament meu pels records que em porten a mi les fotos, però m’agrada pensar que és així.
La perspectiva en què aborda el colonialisme energètic és un poc contar el dia a dia de les persones que viuen al camp i com el seu paisatge, el seu territori, la seua forma de vida es va desdibuixant per a estes multinacionals energètiques i fons d’inversió que han trobat uns llocs barats on seguir especulant amb aquest boom energètic de les escenes renovables. Sí que tenia clar que no volia vendre-ho o mostrar-ho com una batalla entre iguals, perquè podríem, si ho abordem des d’una perspectiva més fotoperiodística, mantindre’ns neutrals o, com a observadors, haver documentat la part dels macroprojectes i la de l’entorn rural o la vida rural i plantejar-ho com una balança que l’espectador elegisca quin dels dos bandes té més justificació per a sobre de l’altre. Però jo crec que, si ho parlem en termes de batalla, que tampoc és una cosa que m’agrada molt, no és una batalla entre iguals. Està molt clar qui té el poder, qui té les influències i qui destruïx el territori i qui són les persones que són les afectades i que no tenen les ferramentes per a lluitar. Jo crec que haver-ho mostrat com un xoc entre forces iguals era un error i crec que té un discurs molt clar de suport a les comunitats locals que veuen com el seu territori es desdibuixa en estos macroprojectes.
«Això (el treball del camp) ja no és només una feina sinó un mode de vida»
Què pretens transmetre a l’espectador? Què vols provocar? Busques generar una reflexió sobre els macroprojectes energètics i despertar aquesta mirada crítica?
També el missatge que vull provocar a l’espectador és una reflexió sobre els macroprojectes i com estos impacten en les zones on s’implementen. Crec que al final escoltem molt parlar sobre energies renovables, sobre transició energètica i pareix que tot són avantatges, òbviament sí que hi ha alguns avantatges, però no plantegem a la població els inconvenients, perquè els inconvenients afecten una xicoteta o a una part de la població que no interessa tant a les ciutats, que són les zones rurals, que ja tenen falta de recursos, ja tenen menys oportunitats i a sobre se’ls castiga d’alguna manera pagant la part roïna de la transició energètica la que no es compta i no servix a les empreses per a llavar la seua imatge.
L’objectiu final és generar una reflexió sobretot a les persones de les ciutats que és on més energia es consumix i on menys energia es genera perquè vegen que la transició energètica no s’ha plantejat d’una forma tan correcta, verda i renovable que s’està venent per part dels governs i de les empreses.
Jo crec que hi ha pocs projectes encara que parlen d’aquest tema. Últimament sí que cada vegada van sorgint més publicacions i reportatges que alerten de tot això, documentals i jo crec que és una nova visió de les energies renovables.
Quins recursos i tècniques has utilitzat i per què?
Jo utilitzo una càmera mirrorless full frame. Normalment, fins fa uns mesos gairebé sempre en òptiques fixes. Ara, per comoditat, m’he passat el dia a dia al zoom. Però pel que fa al projecte la majoria està fet en un 50 mil·límetres i potser n’hi ha alguna en 35 mm, però molt puntualment. A l’hora de fer la selecció vam decidir prioritzar les de 50 mm perquè tinguera un poc de coherència visual tot. Però també hi ha el recurs, que al final destaca bastant les imatges, de l’ús del dron, que t’aporta una visió a la qual no estem acostumats, ja no només pel fet de tindre imatges aèries que sempre criden l’atenció visualment sinó perquè jo crec que les imatges aèries donen una perspectiva molt curiosa. L’he utilitzat molt per sobrevolar macroplantes fotovoltaiques i també zones de molins d’energia eòlica i després per crear imatges més personals o subjectives. Al final és un recurs que tenim relativament nou en el món de la fotografia i crec que li podem traure molt de partit. La selecció dels 50 mm jo crec que és l’òptica que més m’agrada em sent molt còmode amb aquesta òptica perquè em situo entre el subjecte que fotografio i jo mateix en el punt ideal per no ser massa invasiu com si utilitzarà un gran angular, que hauria d’estar pegat a ell. És poder un poc mostrar la seua naturalitat tenint una imatge propera però sense ser excessiu, mantenint una distància que la gent a la qual fotografio puga estar còmoda.
«Els inconvenients afecten una xicoteta part de la població que no interessa tant a les ciutats»
Com t’ha donat suport a la Unió de Periodistes? Quin feedback has rebut per la seua part?
La beca Fragments la Unió de Periodistes m’ha donat suport econòmic. Projectes així en publicacions en mitjans són molt difícil de rendibilitzar i al final la beca fragments t’aporta una suma diners bastant bons per cobrir el cost de desplaçaments i allotjaments quan has de passar setmanes fora o cobrir totes les despeses que puguen sorgir, eixe és el suport principal. També, l’assessorament que he rebut per Lidon, encara que ella no forma part de la Unió de Periodistes, el podríem incloure dins d’aquest suport. També, tots els esforços que han fet per aconseguir el finançament per a l’exposició i la subvenció del ministeri, que és la que ha pagat l’exposició i el llibre, tot això ha sigut gràcies a la Unió de Periodistes, són els que han dut a terme totes les gestions més burocràtiques mentre jo podia centrar-me a fotografiar. El feedback per la seua part jo crec que ha sigut positiu, tampoc han interferit molt el projecte sinó que alguna vegada han donat suggeriments però han permés que tant Lidon com jo puguem treballar en total llibertat i crec que han quedat bastant satisfets amb el resultat final.
«Està molt clar qui té el poder, qui té les influències i qui destruïx el territori»
Què ha suposat per a tu poder portar a terme aquest projecte i que, a més, haja sigut suportat per la Unió?
Per a mi el que ha suposat dur a terme este projecte i que a més siga suportat per la Unió és un agraïment increïble a la Unió de Periodistes perquè era la primera vegada que m’enfrontava a un projecte així. Entenc que la proposta que vaig fer al procés de selecció de les candidatures de la beca va ser bona i per això va ser escollida, però també cal confiar en la persona a la qual se li concedís la beca i els agrairé sempre que confiaren en mi per poder fer este projecte que, no sé si m’ha canviat la vida però sí que ha sigut un abans i després en la meua trajectòria fotogràfica, perquè ha sigut no només poder fer el projecte sinó tot l’aprenentatge que t’emportes.
Havies exposat alguna vegada la teua obra? Com ha sigut veure les teues fotos en gran?
No havia exposat mai la meua obra. No havia exposat mai en solitari, sí que havia participat en exposicions col·lectives o en alguns premis on havia tingut reconeixement sí que s’exposava l’obra però mai havia vist tot el procés de fer una exposició. Exposar en solitari la teua obra és… bo, se’m fica la pell de gallina ara de pensar-ho perquè va ser fa poc la inauguració i va ser indescriptible, veure les imatges en paper canvia molt. Estem acostumats ara molt a veure-les en digital i les fotografies de l’exposició les teníem vistes mil i una vegades en pantalles però res canvia i res supera la sensació de veure-les en físic i en uns formats relativament grans com són un metre vint o noranta centímetres, que pareix que no siga molt però a mi em va impressionar bastant. Sobretot la qualitat que tenien, gràcies a Estudio Paco Mora que ens van fer les impressions i emmarcat de les obres, i que van quedar espectaculars. Ja et dic veure l’obra exposada i totes les persones que van vindre a la inauguració, que els va agradar espero, va ser indescriptible la veritat.
«Se’ls castiga d’alguna manera pagant la part roïna de la transició energètica»
