Per Ernest Blanch – Diputat autonòmic del PSPV-PSOE
Hi ha moments en què una persona aconsegueix concentrar en ella tota la dignitat i el sentiment d’un poble sencer. Avui, eixa persona és Silvia Colom, alcaldessa de Vilafranca.
El seu plor, sincer i espontani, a la concentració d’este dimecres, no era només el d’una alcaldessa, era el de tota una comunitat colpejada per la incertesa, per la impotència de veure com es dilueixen més de cent anys d’història industrial amb el possible tancament definitiu de Marie Claire.
Silvia no plorava com a política. Plorava com a treballadora, que ha viscut la fàbrica en la seua pròpia pell. Com a filla i veïna d’un poble que ha fet de Marie Claire el seu cor productiu i identitari. Un referent de la indústria tèxtil espanyola, que als anys noranta donava feina a més de 1.000 persones i que ara, amb 55.000 m² d’instal·lacions i 117 anys d’història, veu com pot tancar les seues portes per una gestió nefasta i la inacció de aquells han de garantir solucions, i que tampoc han fet res.
Les seues llàgrimes són també les de Candi Andrés, representant del comité d’empresa, que veu com després de mesos de lluita i incertesa, l’esperança que suposava l’oferta de compra de Formen s’ha esfumat. Són les de tantes treballadores i treballadors, que han donat mitja vida a una fàbrica que ara es pot apagar sense que ningú assumisca la seua responsabilitat.
Són, també, les llàgrimes de la meua amiga Amparo Monfort, sindicalista incansable de la UGT, que m’escrivia: “45 anys treballant pels drets de totes i tots, i veure que això s’acaba per mala gestió i desídia… em sent molt, però molt impotent.”
I sí, és impossible no sentir ràbia. Ràbia perquè el govern de Ximo Puig va fer tot el possible per mantindre l’empresa i la marca viva, per donar opcions i una eixida digna a centenars de persones. Ràbia perquè ara la Generalitat, que és qui té les competències en ocupació, ni està ni se l’espera. Mazón va fer la seua excursió a la fàbrica, abans de la DANA, vergonyosa, just quan la gent ja sabia que no cobrarien les nòmines. Fotos, postureig i res més.
On està la Generalitat ara? On estan les polítiques d’ocupació que tant van prometre? Què pensen fer per acompanyar als treballadors i al poble de Vilafranca?
Silvia Colom avui ha plorat, sí. Però no per feblesa, sinó per tot el que porta a la motxilla: pel cansament, per la ràbia, per la impotència. Però també per coratge. Perquè ara, mentre alguns fan discursos buits i es renten les mans, ella ja està de tornada a l’ajuntament per seguir lluitant pel seu poble.
El poble de Vilafranca es tornarà a alçar, perquè és així com ha sobreviscut sempre. Però no ho ha de fer a soles. Avui, totes i tots som llàgrimes de Silvia, perquè en elles està la memòria, l’orgull i la dignitat d’un poble que es resisteix a rendir-se.
Vilafranca i Marie Claire no es mereixen este final. I no ens quedarem de braços plegats.
