Vilafranca talava el diumenge les barres principals i les creueres que conformaran l’estructura de la barraca de Sant Antoni 2022. Després de la jornada pastissera de dissabte, el diumenge continuava l’amanimenta santantonera. L’avinguda Castelló s’omplia de bon matí de cavalleries, traginers, caminants i majorals que, tots en comitiva, pujaven xino-xano cap a Palomita.
Ara bé, abans d’eixir, calia tastar els pastissos i remullar-los amb una copeta de moscatell o de barreja. Així, una quarantena d’animals i més d’un centenar de persones van pujar cap al bosc municipal en un matí que pintava ventós i fred.
La parada a les Fonts del Llosar per beure, obligatòria. La temperatura a Palomita es va transformar. El vent es va aturar i el sol acollia uns caminants que pujaven sufocats de la costa del mas la Marina i del racó de les Covetes. Al pinar ja feia estona que els esperaven els llenyaters amb les barres creueres al terra. Era el moment de traure-les a tir de matxo.
Una de les principals activitats econòmiques de Vilafranca fins al segle XX va ser la de la fusta i les serradores i això va portar també al tracte d’animals. A les barres es fa palesa la importància dels animals per treure la fusta del mig del pinar i d’indrets on només pot accedir la força equina. A ordre de crit i fuet, les cavalleries estiren les barres fins arribar a la pista.
El moment més esperat sempre és la tallada de les barres principals. Quatre i una de reserva per si de cas. Veure com cauen i com les trauen els animals causa una gran expectació entre els assistents, que any rere any augmenten. Aquest és també el moment en que els majorals es proven a serrar a la manera tradicional. Amb la tronçadora de Josan, del Mas de Faio, els 15 majorals i majoralesses fan força fins a fer caure dues de les barres principals.
Tot seguit, les quadrilles s’organitzen per treure els troncs del pinar. No hi ha ordre establert ni ningú que dirigisca la faena. Aquell que creu que el seu animal podrà amb el pi s’avança, i poc a poc se li van afegint companys. També aquest és el moment de provar els animals; saber del cert si valen o no valen per al tir. Tot i que la participació als actes de Sant Antoni és voluntària i la col·laboració ciutadana és la pedra angular d’aquesta festa, sempre hi ha juguesques i bàndols entre els traginers. Uns tracten de treure la soca d’una determinada manera, altres rebaten que això no es fa així o que l’animal no serveix. Tot plegat, digne d’un curiós anàlisi sociològic que només entenen aquells que tenen més afició a la festa. Alhora, l’expectació en aquests moments és màxima i sembla que els telèfons i les càmeres no s’hagen de perdre res. Tenir-ho tot ben enregistrat per donar testimoni a les xarxes té un preu ben alt que s’ha de pagar: no gaudir-ho a ull viu.
Amb totes les barres a terra és hora d’armar les rècules (popularment conegudes com reates) per portar les barres al poble. De nou un, dos, tres, quatre, cinc o més cavalls i matxos depenent de la grandària del tronc. Alguns les formen en fila índia. Altres, armen els gambals de manera que reparteixen la força dels animals en dues fileres i el pes a estirar va més equilibrat. Tota una pràctica digna d’estudi.
Amb les barres ja a la plaça és moment d’anar a dinar el menú d’aquest dia: coliflor i arròs. Ara, la faena ha d’estar enllestida.
Els troncs descansaran una setmana a la plaça d’En Blasc, a l’espera que el divendres s’erigisca l’estructura que albergarà el foc purificador del solstici d’hivern.
