-La recol·lecció de la trufa a l’Alt Maestrat torna amb la tardor
La tòfona és un producte gourmet, un privilegi per a molts i un menjar utòpic per a altres. No obstant, per a alguns pobladors de l’interior de Castelló ha estat una forma de viure. Cada tardor un grup ja escàs de persones es dediquen a la recol·lecció de tòfona, un d’ells és Demetrio Ferrando, veí de Benassal i que aquest any compleix 58 recol·lectant trufa. La campanya s’emmarca sempre entre els mesos de novembre i març; però cada any té les seues particularitats, i les d’aquest, són variades.
La pandèmia del coronavirus ha condemnat la temporada de la tòfona d’aquest any. La situació precària en que ha quedat l’hoteleria, uns amb l’activitat reduïda i d’altres tancats, ha provocat que els distribuïdors no es preocupen per la trufa. «No hi ha vendes», confirma Ferrando. A més, el clima dels mesos d’estiu no ha estat gens afavoridora per al cultiu, ja que no hi ha hagut pluges; conseqüència d’això és que aquests fongs comestibles siguen en 2020 escassos i de mida reduïda.
Aquestes qüestions han influït en el preu. Mentre l’any anterior el preu es situava vora els 350-400 euros per kilogram recol·lectat, en esta temporada la venda es preveu sobre els 100-200 euros per cada quilo.
Durant dècades la recol·lecció de la tòfona a l’Alt Maestrat ha significat una font d’ingressos per a molts dels seus habitants. Avui dia són escassos els pobladors que es dediquen al cultiu del fong. A la zona del Maestrat només queden uns 25 recol·lectors de tòfona, Demetrio Ferrando argumenta que són diverses les causes. «Ara si no se llaure la terra i es prepare és molt difícil traure tòfona. Abans també es podia fer trufa fora de la finca perquè la vegetació no era tan densa, els ramats d’ovelles i cabres, i la tala d’arbres per a fer foc a les cases feia més fàcil l’accés a la recerca», comenta l’expert. D’altra banda el nombre d’hectàrees per propietari s’ha reduït en el temps, actualment la mitja de terreny per propietari és d’una a tres hectàrees.
Cap dels llauradors que s’han dedicat i es dediquen a la trufa haguessen pogut traure rendiment a les seues terres si no fos pel seu fidel acompanyant: un gosset o gosseta. «Sense un gos no se podria fer res», recalca Ferrando. Des del seu naixement, s’educa aquest tipus d’animals per convertir-los en autèntics exploradors d’aquest fong. Impressiona l’olfacte, intuïció i tècnica amb la que realitzen el treball. El procés de recerca és senzill: l’animal busca, escava un poquet a la terra, i llavors el llaurador amb una paleta agafa la tòfona, comprova que no tingui larves d’escarabat, que avui dia és la principal amenaça per al cultiu, i finalment ja està llesta per comercialitzar. Una acció aparentment senzilla, però que amb perspectiva ens fa conèixer de la tècnica acurada i meritòria de la vida per la trufa.
