1900. Serratella, l’Alt Maestrat, gairebé 700 habitants. 2017, “amb l’actualització del cens és possible que baixem de 100”. Així ho descriu l’alcalde, Alfonso Arín. I dels 100 veïns més d’un 60% estan per sobre dels seixanta anys. Al poble hi ha tan sols tres xiquets en edat escolar. Assisteixen a classe a Albocàsser. Un transport especial els recull diàriament.
Serratella surt d’un hivern especialment dur. Són molts els que sobrepassen els 80 i 90 anys. I, llei de vida, aquest hivern han mort set veïns, tots ells gent gran. “Ha estat especialment dur, relata l’alcalde. Des de finals de setembre fins a mitjans de gener vam enterrar a set veïns”. Gairebé un 10% de la població en uns mesos.
La localitat de l’Alt Maestrat és un dels municipis que viu una situació desesperada. Els únics autònoms que hi ha al poble són agricultors o ramaders. Ja no queden empreses. L’únic constructor que havia ho va deixar per la crisi i es va fer càrrec del bar del poble. El bar és de l’Ajuntament i el consistori li cobra a la família que el gestiona 50 testimonials euros. El bar és l’únic centre de reunió. A més de bar és la forn, la tenda d’ultramarins i el lloc dels encàrrecs. El pa arriba des Albocàsser, dos dies a la setmana els encarregats del bar porten verdura fins al poble. Ells són gairebé l’últim fil.
El metge “puja”, perquè Serratella està a la part alta de la muntanya, un cop a la setmana per espai d’unes hores. La farmàcia obre un cop a la setmana. Mentrestant, els grans, que són majoria, tenen necessitats. La majoria sense carnet de conduir i sense capacitat per agafar un cotxe. Dos dies a la setmana, sota demanda, arriba un autobús. Són els dimecres i divendres, però tot està condicionat a aquestes hores. L’Ajuntament paga el servei per evitar que els veïns ho hagen de pagar de la seva butxaca. Davant els costos genera el consistori no descarta adquirir un vehicle que faça les vegades de taxi per als que ho necessiten. “O facilitem al màxim les condicions de vida als que encara resisden aquí o encara perdrem població més de pressa”.
Fa quatre anys que no neix ningú en Serratella. I no hi ha res que faça presagiar un punt d’inflexió en l’envelliment i descens de la població. Al costat de l’església es va construir un hotel amb encant: l’Abadia del Maestrat. Durant un temps el va gestionar una empresa. Ara està tancat. L’Ajuntament ho ha ofert sense que ningú vulga fer-se càrrec d’ell. Davant la falta d’ofertes el consistori ha decidit gestionar perquè, almenys, pugue obrir les portes. I és que l’Ajuntament té el bar, serà el transportista i també el generador d’ocupació. És gairebé un últim intent per evitar el desert humà.
El servei que arriba diàriament és el de Correus. “Funciona bé”, apunta l’alcalde amb impotència, malenconia o qui sap la barreja de sentiments. Alfonso Arín va créixer els seus primers anys de vida a Serratella, però la seva família també es va veure obligada a emigrar per falta de recursos.
Gairebé viu més gent a les masies que al poble. Qui ho diria. Hi ha 4 habitades. Però els ametllers i les granges no són garantia d’ocupació i futur.
A l’estiu el poble, com altres tants, torna a cobrar vida. Tornen els que un dia van marxar, però és només un miratge. Hi cases de turisme rural, però són només un petit complement que, ni de bon tros, posa fre al despoblament. Sense faena les famílies se’n van, sense famílies el poble es queda buit, sense gent es van perdent serveis. La realitat de Serratella és el paradigma de molts dels pobles de l’interior de Castelló que estan morint sense que ningú es preocupe per ells.
