Ricardo Almenar
Colegio Oficial de Biólogos de la Comunidad Valenciana
Des de les primeres anàlisis estadístiques de la COVID-19 fetes a la Xina el mes de febrer sabíem que l’epidèmia provocada pel virus SARS-COV-2 no provocava una mortalitat que es repartia més o menys homogèniament per les diferents franges d’edat i sexe, sinó que afectava més els homes que a les dones, molt més a trams d’edats més avançades que a la resta, i resultant, en qualsevol cas, afavorida per l’existència de patologies greus (hipertensió, diabetis, malalties coronàries i respiratòries, etc.) en els individus infectats. A Itàlia les conclusions van ser les mateixes: un estudi publicat en la revista mèdica The Lancet, ja al març, mostrava que quasi un 89% dels morts tenia, per exemple, més de 70 anys d’edat, les morts per davall dels 50 anys eren testimonials i les inferiors a 30 anys inexistents. Conclusions que es van tornar a corroborar a Espanya: un altre incipient estudi de l’Institut de Salut Carles III -també al març- apuntava al fet que quasi el 90% del total de morts tenia més de 70 anys i el 69% més de 80, a més de que morien més homes que dones (quasi el doble per aquelles dates).
No calia ser algun reconegut o autoproclamat “expert” per a adonar-se del risc assumit pels integrants de la Tercera i Quarta Edat (encara més el dels homes que el de les dones, particularment si tenien alguna patologia prèvia, una cosa freqüent en aqueixos trams d’edat). I si bé la majoria d’aqueixos majors vivien en les seues llars (a soles o amb descendents més joves), una minoria percentual, però quantiosa en xifres absolutes, es trobava en els diferents tipus de residències existents, ja foren aquestes públiques o privades. Així que calia centrar-se de manera inexcusable a aïllar aqueixos centenars de milers de residents de la infecció pel SARS-COV-2 utilitzant per a això tots els mitjans disponibles.
No va ocórrer així. Tant abans com després de la declaració de l’estat d’alarma les residències van ser les grans oblidades; abans del 14 de març, pels governs autonòmics als qui corresponia la seua supervisió i control; a partir d’aqueixa data pel Govern d’Espanya, convertit en responsable directe d’aquestes. I mentre les forces d’ordre públic perdien el temps perseguint a vianants solitaris, parelles de transeünts que compartien taula i llit, famílies que viatjaven en un mateix automòbil o vilatans de poblacions remotes de l’Espanya buida que anaven al seu hort d’autoconsum (només estava permesa l’agricultura comercial), accions totes elles d’incidència pràcticament nul·la en la propagació de la infecció (si era això el que es pretenia), les residències d’ancians van viure el seu particular infern. Sense material adequat, sense personal suficient, sense preparació tècnica, van encarar com van poder la seua negra situació implorant a les autoritats sanitàries mitjans que no arribaven, personal especialitzat que no apareixia, tests que no existien o que ho feien massa tard. Només algunes residències que van funcionar autònomament -emprant els mitjans que van poder aconseguir o fabricar amb mètodes casolans i amb estrictes mesures per a evitar la infecció dels interns- van poder sostraure’s a una destinació dantesca (lasciate ogni speranza voi ch’entrate…) en el qual, amb freqüència, els infectats convivien amb els que no ho estaven i fins i tot els encara vius amb els quals acabaven de morir. A la fi d’abril les estimacions han situat en més de 14.000 les persones mortes en aquestes residències, entre la tercera part i la meitat del total de morts per la COVID-19 aquests últims bastants més dels oficialment reconeguts.
6.300 morts -com a mínim- de l’anterior xifra global corresponen a la Comunitat de Madrid, segons les seues pròpies estadístiques. El 13 d’abril, la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, declarava en una entrevista que “si haguera sabut el que ara sabem les coses haurien sigut molt diferents”, perquè “la pandèmia va per davant i les solucions van a continuació perquè ocorren coses que no et podies imaginar”. Bé, segurament la imaginació de Díaz Ayuso no li permeta grans exercicis prospectius. Però si ella ni sabia ni intuïa, alguns dels seus tècnics i assessors sí que ho havien de conéixer (i si no és així els hauria d’acomiadar, o per incompetents o per immisericordes). Hi havia més que suficients indicis per a haver obrat d’una altra manera.
Sí. La gran majoria de les morts en residències es podrien haver evitat. Igual que bona part de les sobrevingudes en hospitals que, encara que considerablement millor preparades tècnica i humanament, el desconeixement i la improvisació en els mitjans humans, i l’escassetat quan no la penúria en els tècnics (equips de protecció, instal·lacions adequades, tests generalitzats, etc.) van conduir a nivells de mortalitat que no havien d’haver-se produït. El sistema sanitari en el seu conjunt (hospitalari i extrahospitalari) va acabar convertint-se més en font de la infecció que en embornal de la mateixa i, davant tal situació, molts malalts crònics -i fins i tot greus- van decidir romandre a les seues cases, contribuint d’aquesta manera a incrementar la mortalitat indirecta originada pel virus. Una prevenció que, no per equivocada, deixa de ser comprensible: a la fi d’abril uns 40.000 sanitaris han sigut oficialment infectats a Espanya des de l’inici de l’epidèmia, quasi el doble dels registrats a Itàlia. Si l’objectiu prioritari del Govern era “no infectar-se, no infectar” estem davant un evident fracàs.
Traguem les oportunes conclusions de tot l’anterior. La primera i principal és que la meitat o més de les defuncions succeïdes a Espanya per la COVID-19 eren fàcilment evitables. No han ocorregut per la particular virulència del microorganisme (una qüestió biològica), sinó en major mesura per la imprevisió, inacció i imperícia humanes (una qüestió social). “Un cost inadmissible en vides humanes”, cert, com així ho ha exposat el catedràtic de medicina de la Complutense, Rafael Bañares. Inadmissible, perquè si la fi de qualsevol vida humana suposa una pèrdua, no sols individual sinó també social, i un motiu de dolor per als afins del mort, una mort perfectament evitable a més de sofriment genera indignació. El SARS-COV-19 ha provocat un autèntic sisme en els aparentment confortables sistemes assistencial i sanitari espanyols, que han quedat al descobert mostrant les seues més que greus manques. Les retallades, la mercantilització, la burocratització, els favoritismes, la incompetència durant molts anys però en particular durant l’últim decenni, han portat a l’un i l’altre a un estat que, enfront d’un esdeveniment imprevist (encara que previsible), no han resistit, quedant-se a la vora del col·lapse quan no en el col·lapse mateix.
Tornem ara al món de les xifres que, com a tal, no té res d’irrespectuós respecte a cap vida i, per descomptat, a la vida humana en particular. La vertadera falta de respecte enfront d’una situació generadora de sofriment com la descrita és la ignorància, pitjor tot i que es revist de prepotència. “Aquest és el moment de reivindicar el valor del pensament”, ens indica Bañares en referència a la COVID-19. Però el pensament requereix dades; va més enllà d’aquestes però les necessita per a ampliar el seu horitzó. És molt possible -encara que gens segur per falta encara de resultats en el macroestudi de seroprevalença iniciat per l’Institut de Salut Carles III i l’INE- que a mitjan abril hi haguera uns 7 milions d’infectats per l’actual coronavirus a Espanya (un 15% de la població total). Això sí, molt desigualment repartits segons comunitats autònomes i, dins d’ells, segons comarques i municipis.
Ara bé, de ser més o menys aqueix el nombre de contagiats (i major o menorment immunitzats encara que no sabem molt bé durant quant temps i amb quina efectivitat) el preu que ha comportat semblant immunització col·lectiva ha sigut desoladorament alt: fins al 15 d’abril hi havia quasi 18.600 morts oficialment pel coronavirus que, afegint-los un 40% com a estimació (molt prudent, d’altra banda) de difunts no comptabilitzats, ens dóna una xifra entorn dels 26.000 decessos. Com s’ha comentat paràgrafs arrere, més de la meitat d’aqueixes defuncions s’haurien pogut raonablement evitar, amb el que encara ens quedarien unes 12.000 morts no evitables que donarien una taxa de letalitat (morts respecte a infectats) una mica inferior al 0,2%. Aconseguir altres 7 milions d’immunitzats -fins a aconseguir el 30% de la població- suposaria doncs incrementar almenys en altres 12.000 la xifra de decessos. I aqueix 30% vindria a ser el percentatge mínim de població perquè la immunitat col·lectiva començara a ser significativa amb relació a frenar l’epidèmia.
Continuen sent, certament, massa morts. És veritat que el 30 d’abril els quasi 18.600 morts oficialment per la COVID-19 de quinze dies abans s’havien ja convertit en 24.500, prop de 6.000 més, xifra equivalent a la meitat dels 12.000 anteriors, només tenint en compte els oficialment reconeguts (podrien ser més de 8.000 els reals). En qualsevol cas (siguen 6.000 o 8.000) no sabem fins a quin punt tal augment s’ha vist acompanyat d’un increment més o menys semblant en el nombre d’infectats. De nou caldria esperar als resultats del macroestudi de seroprevalença. Fins llavors no podem sinó especular.
Especulem doncs. Citàvem amb anterioritat l’evident fracàs en el personal sanitari de la consigna “no t’infectes, no infectes”. Però això que és una mala notícia per als afectats i pitjor per als qui subscriuen els plantejaments governamentals, té una altra cara molt més positiva. En efecte, les xifres oficials a 5 de maig estableixen en uns 45.000 els sanitaris afectats, donant-se 44 defuncions, la qual cosa donava una taxa de letalitat (morts respecte a infectats) del 0,1% per al personal sanitari espanyol. Ara bé, una enquesta realitzada a mitjan mes per l’Organització Col·legiada d’Infermeria mostrava que unes 71.000 infermeres i infermers podien haver sigut contagiats de la COVID-19: una part menor havia donat positiu en els tests efectuats i una altra part major havia tingut símptomes compatibles amb la malaltia. Afegint a aquestes xifres les de metges diagnosticats oficialment, el nombre total de sanitaris possiblement infectats se situaria en uns 88.000, la qual cosa donaria una taxa de letalitat entorn del 0,05%. Acceptant aquesta última taxa i aplicant-la a la població espanyola en general, el nombre de defuncions esperables per a 7 milions de nous contagiats cauria dràsticament i se situaria en les 3.500, quantitat aproximadament igual a l’increment aparent de decessos vinculats cada any a la grip estacional a Espanya. Una quantitat dolorosa però assumible.
Seguim amb les comparacions amb el virus de la grip estacional. El coronavirus de la COVID-19 sembla que muta molt menys que aquest, presentant un ritme de mutació unes 1.000 vegades menor. Això és una cosa molt positiva de cara a qualsevol vacunació perquè evitaria el que hui succeeix amb el virus de la grip: donada la seua elevada variabilitat genètica cal elaborar una nova vacuna cada any, vacuna la posada a punt de la qual ve a requerir uns sis mesos. Malgrat que hi ha, almenys, tres varietats del SARS-COV-19, les mateixes difereixen molt poc entre si perquè, com refereix el divulgador científic David Quammen, el virus “no canvia perquè no necessita fer-ho” perquè, “està tenint tant d’èxit -anant d’un humà a un altre en tots els països del planeta- que, des del punt de vista de l’evolució, no està sotmés a pressió per a canviar: li va bé sent com és”.
Una relativa estabilitat genètica que no sols facilita una futura vacuna sinó que afavoreix el que la immunitat adquirida hui per un individu o una població puga mantenir-se en el futur per no variar -o no substancialment- el patogen que l’ha provocada. Però i els dubtes que alguns manifesten que existisca tal immunitat, adduint reinfeccions (hipotètiques o provades), baixes concentracions d’immunoglobulines G i de limfòcits T (proteïnes i cèl·lules fonamentals en el record immunològic) en, almenys, part dels infectats, o altres dèficits en la resposta immune? Bé, segur que en aquesta última, la genètica de cada individu tindrà alguna cosa (o molt) que dir, de la mateixa manera que sabem -per altres infeccions víriques- que aquelles persones que han patit episodis infecciosos més aguts tendeixen a generar més limfòcits i immunoglobulines. Un cas més d’aqueixa interacció bàsica entre l’herència i el medi ambient, interacció que tot biòleg coneix bé…
