Època DC

0
541


Adrián Beltrán, periodista

El nostre país està patint una de les més salvatges crisis sanitàries de la història recent i, amb ella, va aparellada una greu crisi econòmica i social. No vaig a repetir de totes les coses roïnes que evoca la paraula coronavirus, a la que de segur que la RAE haurà de fer un lloc prompte, ja que per això ja estan els noticiaris, els whatsapps i les xarxes socials, que bullen estos dies amb milions de notícies que ens reten a garbellar les vertaderes de les falses. Això sí, regalant-nos píndoles d’humor que ens ajuden a suportar millor esta situació (que gran és l’enginy espanyol). 

Però arribarà un dia que tot açò acabarà, amb el seu terrible balanç de morts, cues en l’atur i negocis que no tornaran a obrir. I ens tornarem a alçar, com sempre hem fet després de bombes, guerres i fam, i farem nostres els versos d’Estellés que deien Després del teu silenci estricte, camines decididament. I tornarà a brillar el sol. I eixirem al carrer. I ens posarem en marxa per recuperar l’enyorada rutina a les nostres vides. Però no serà un dia més, serà el primer dia en què començarem a valorar coses que, prèvies a l’època DC (després coronavirus), ens semblaven trivials davant les grans preocupacions del dia a dia com on anar a sopar o quin jersei comprar. 

L’únic bo de les crisis és que sempre es pot aprendre molt d’elles i que acostumen a treure a relluir el millor de les persones (en algunes ocasions també el pitjor de les misèries humanes però açò dona per a un altre tema). Ha hagut d’arribar l’híper nomenat COVID-19 per a recordar-nos que no hi ha res més necessari que una abraçada sincera a un ésser estimat. I cuidar-nos salut, la pròpia i la de qui ens envolten. I compartir una cervesa i tertúlia amb amics. I dedicar-te temps per fer el que t’agrada. I cuinar de veritat. I eixir a disfrutar de les muntanyes, platges i rius. I córrer per sentir-te lliure. I pensar que hi ha pocs problemes que no tinguen solució. I llegir vora el foc. I fer música. I donar les gràcies. I perdonar. I ajudar a qui ens necessita. I buscar allò que ens uneix. I viure el present, gaudint de les xicotetes coses que temporalment ens han sigut vetades. I viure amb totes les ganes i il·lusió de guanyar el futur. 

Som humans, i ara més que mai estem demostrant els valors que ens diferencien de les altres espècies. Aplaudim la solidaritat, l’esforç i compromís de tanta gent que no es pot quedar en casa. Ens emocionem amb històries que veiem des de la finestra, tradicional o digital. Ens resignem de no poder besar ni abraçar. Ens adonem que el temps és un bé molt valuós com per a renunciar a bona part d’ell. I que les prioritats poden canviar de la nit al dia. I cal estar previnguts. Perquè quan torne la foscor, tindrem on acudir.