Època DC

1657


Adrián Beltrán, periodista

El nostre país està patint una de les més salvatges crisis sanitàries de la història recent i, amb ella, va aparellada una greu crisi econòmica i social. No vaig a repetir de totes les coses roïnes que evoca la paraula coronavirus, a la que de segur que la RAE haurà de fer un lloc prompte, ja que per això ja estan els noticiaris, els whatsapps i les xarxes socials, que bullen estos dies amb milions de notícies que ens reten a garbellar les vertaderes de les falses. Això sí, regalant-nos píndoles d’humor que ens ajuden a suportar millor esta situació (que gran és l’enginy espanyol). 

Però arribarà un dia que tot açò acabarà, amb el seu terrible balanç de morts, cues en l’atur i negocis que no tornaran a obrir. I ens tornarem a alçar, com sempre hem fet després de bombes, guerres i fam, i farem nostres els versos d’Estellés que deien Després del teu silenci estricte, camines decididament. I tornarà a brillar el sol. I eixirem al carrer. I ens posarem en marxa per recuperar l’enyorada rutina a les nostres vides. Però no serà un dia més, serà el primer dia en què començarem a valorar coses que, prèvies a l’època DC (després coronavirus), ens semblaven trivials davant les grans preocupacions del dia a dia com on anar a sopar o quin jersei comprar. 

L’únic bo de les crisis és que sempre es pot aprendre molt d’elles i que acostumen a treure a relluir el millor de les persones (en algunes ocasions també el pitjor de les misèries humanes però açò dona per a un altre tema). Ha hagut d’arribar l’híper nomenat COVID-19 per a recordar-nos que no hi ha res més necessari que una abraçada sincera a un ésser estimat. I cuidar-nos salut, la pròpia i la de qui ens envolten. I compartir una cervesa i tertúlia amb amics. I dedicar-te temps per fer el que t’agrada. I cuinar de veritat. I eixir a disfrutar de les muntanyes, platges i rius. I córrer per sentir-te lliure. I pensar que hi ha pocs problemes que no tinguen solució. I llegir vora el foc. I fer música. I donar les gràcies. I perdonar. I ajudar a qui ens necessita. I buscar allò que ens uneix. I viure el present, gaudint de les xicotetes coses que temporalment ens han sigut vetades. I viure amb totes les ganes i il·lusió de guanyar el futur. 

Som humans, i ara més que mai estem demostrant els valors que ens diferencien de les altres espècies. Aplaudim la solidaritat, l’esforç i compromís de tanta gent que no es pot quedar en casa. Ens emocionem amb històries que veiem des de la finestra, tradicional o digital. Ens resignem de no poder besar ni abraçar. Ens adonem que el temps és un bé molt valuós com per a renunciar a bona part d’ell. I que les prioritats poden canviar de la nit al dia. I cal estar previnguts. Perquè quan torne la foscor, tindrem on acudir.