Nota de premsa del Consorci de la Desembocadura del Riu Millars
Juan Jiménez, cap del servei de Vida Silvestre de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural de la Generalitat Valenciana, durant les VI Jornades del Paisatge Protegit de la Desembocadura del Riu Millars
La desaparició de la llúdria (Lutra lutra) a Europa durant la dècada dels anys 60 del segle passat està directament relacionada amb l’enverinament dels rius. L’aparició, recolonització i ocupació de nous trams fluvials per part d’aquesta espècie des de l’any 2 000 ha de veure amb una nova política de conservació dels rius. Aquesta és la principal conclusió a la qual va arribar l’expert en llúdries, Juan Jiménez en la conferència impartida durant les VI Jornades del Paisatge Protegit de la Desembocadura del Riu Millars organitzades pel Consorci Riu Millars. Aquest enverinament sistemàtic dels rius també cal aplicar-lo a la Comunitat Valenciana. Cursos fluvials com el Segura en la província d’Alacant o el Magre en la plana valenciana d’Utiel i Requena eren dos bons exemples de rius morts. Els rius espanyols, des dels anys 60 del segle XX, estaven molt contaminats. Les causes principals van ser la insuficient depuració de les aigües fecals de ciutats i de pobles, l’abocament de les aigües contaminades de moltes fàbriques i la utilització indiscriminada del DDT, l’insecticida organoclorat més perillós que mai ha existit per al medi ambient. Els experts europeus en llúdries, preocupats i reunits en diferents conferències internacionals van apuntar diverses causes de regressió: la persecució directa per part de l’home, la destrucció de l’hàbitat, l’aprofitament intensiu dels cabals i la contaminació fluvial i atmosfèrica. Jimenez després de més de 30 anys estudiant llúdries ha arribat a una conclusió molt clara: ‹‹Jo crec que l’enverinament dels rius que va ocórrer en aquells anys va tindre molt a veure amb la desaparició de la llúdria ací a la Comunitat Valenciana i en molts llocs d’Europa››.
-El primer sondeig nacional de llúdria és de 1984
L’any 1984 la llúdria estava desapareixent de molts llocs d’Europa. Als Països Baixos es va extingir, a Suïssa, un país amb rius de muntanya suposadament nets i transparents, va estar a la vora de l’extinció i a Suècia va estar a punt d’extingir-se. L’any 1984 es va fer a Espanya el primer cens nacional de llúdria per tal d’esbrinar l’estat de conservació. Desenes de voluntaris van analitzar
5 000 zones fluvials. Els resultats no van ser massa positius pel que fa a la seua presència als territoris mediterranis. La millor població, encara que molt escassa, va ser la del riu Bergantes, unes poques desenes d’exemplars. La llúdria també estava present de manera molt escassa en el tram alt del Millars pertanyent a Terol, en l’Alt Túria i en el Racó d’Ademús. Onze anys més tard es fa ver el segon sondeig nacional. Els resultats van millorar a tots els territoris menys a la Comunitat Valenciana. ‹‹L’any 1995 la llúdria havia augmentat prou a Espanya però a la Comunitat Valenciana estava fatal. Molt poca al Bergantes, no vam trobar res al Millars de Castelló, va aparéixer molt poca al Palància i alguna dada solta pel Racó d’Ademús››, assenyala Juan Jiménez.
A partir de l’any 2005 la Generalitat Valenciana va encetar un projecte bianual de seguiment de la llúdria al territori per tal d’esbrinar que estava passant amb l’espècie. Des de l’any 2008 els tècnics van apreciar una millora considerable de llúdries a tot el territori valencià. ‹‹La presència de llúdria a la Comunitat Valenciana —va afirmar Jiménez— s’ha multiplicat per 5 des de l’any 1984. Els quilòmetres ocupats s’han duplicat des del 2005 en més de 500 quilòmetres fluvials. Aleshores la pregunta que m’het fet moltes vegades és: per què es recuperen les llúdries, per què ara tornen a haver-hi?››. La conclusió de l’expert en llúdries Jiménez és molt clara: ‹‹Enverinàvem els rius, enverinàvem a les llúdries i això, afortunadament, ho hem deixat de fer››.
-Les llúdries castellonenques
Les llúdries han tingut una expansió sorprenent pels rius de la província de Castelló des de l’any 2012. L’espècie ha conquerit llocs on mai havien hagut referències històriques, on ni tan sols els més vells del lloc ho coneixien. És el cas del riu de les Coves o de Sant Miquel, a llocs com les Coves de Vinromà, Salzedella i Vilanova d’Alcolea. Un tram fluvial curt però replet de crancs rojos americans. L’espècie també es troba present al llarg de tot el riu Millars, fins i tot a la desembocadura on la Guarderia del Consorci va trobar empremtes. Els rius Sénia, entre Catalunya i la Comunitat Valenciana, i el Cérvol que travessa les comarques dels Ports i el Baix Maestrat també té llúdries en l’actualitat. El Bergantes continua sent el riu de les llúdries per excel·lència i altres llocs on també hi han rastres de l’espècie són el Palància i el riu Montán. Finalment Juan Jiménez pronostica una dada molt positiva però que podria estar acompanyada de conflictes: ‹‹Les llúdries arribaran a colonitzar les zones humides valencianes a mitjà termini. Són llocs molt bons i productius pel que fa a l’aliment però també són molt perillosos per a les llúdries. Estan envoltats per moltes carreteres, les llúdries es moren ofegades en les xarxes i en les nasses dels pescadors. Els aiguamolls són bons per a les llúdries però amb molts riscos. En moriran bastants››.
-L’atropellament principal causa de mort
En l’actualitat el motiu principal de desaparició de llúdries a Espanya és l’atropellament a les carreteres. Més del 90% de les morts són degudes a aquesta causa.
Els experts apunten l’acceptació social com a factor fonamental de la recuperació de la llúdria. La societat va passar de perseguir-les com a alimanyes durant els anys 60 del segle passat a estimar-les en l’actualitat. La presència de llúdries en un tram fluvial és motiu suficient per a frenar qualsevol tipus de construcció o alteració en un riu. La protecció de l’hàbitat també ha sigut un factor determinant per a entendre la seua recuperació. En la dècada dels anys 80 del segle passat Espanya comptava amb 10 territoris protegits (la Comunitat Valenciana únicament amb l’Albufera de València l’any 1986) mentre que en l’actualitat quasi estem arribant als 2 000 territoris amb algun tipus de protecció. Però paradoxalment Jiménez afegeix altres causes: ‹‹També ha millorat l’aliment per a les llúdries i ho ha fet curiosament i en gran mesura per l’aparició d’espècies invasores com el cranc roig americà, el peix sol, la carpa i altres. L’única explicació que haja reaparegut la llúdria o haja conquerit llocs on mai havia estat és per la presència d’espècies invasores››.
