Javier Soligó Gil, el jove artista vilafranquí, ha estat seleccionat a la Nit de l’Art de Castelló amb la seua instal·lació artística Vilafranca, 2021’ Als vilafranquins i vilafranquines els sonarà aquest projecte com “els calcetins penjats al carrer Major”. Va fer aquesta instal·lació, ara fa 5 anys, al municipi, en la qual va recollir calcetins de veïns i els va penjar al carrer mencionat. Ara, els 783 calcetins vilafranquins viatjaran a Castelló de la mà de Soligó. L’artista conta com ha estat aquesta selecció i explica el punt en què es troba professionalment.
– És la primera vegada que et presentes a la Nit de l’Art de Castelló?
No, no és el primer any que em presento. Ja l’any passat m’havia presentat, este projecte i també altres propostes. Però bé, és un procés de selecció complicat i amb molta competència. Este any, de les 683 propostes que s’han enviat, han vist alguna cosa interessant en “Vilafranca, 2021” i m’han seleccionat.
Este any, de les 683 propostes que s’han enviat, han vist alguna cosa interessant en “Vilafranca, 2021” i m’han seleccionat.
– Com descriuries estos processos de selecció dins del món de l’art?
Aquesta competició de la Nit de l’Art és un poc com el dia a dia del món de l’art. És molt inestable, perquè has d’estar pensant constantment en què és el que tens ara per fer, què és el que et dona per a subsistir, i alhora projectar-te cap al futur, cap a noves convocatòries i projectes. Estàs treballant com en dos temps diferents tota l’estona i no pots desatendre’n cap, perquè, si no, o no estàs treballant en el present o no treballaràs en el futur.
Cada treball que aconsegueixes ha implicat procés de selecció nou. És com estar constantment fent entrevistes, justificant-te. És complicat, cansat i precari perquè, al final, on queda una creació de qualitat pausada en el temps i ben realitzada quan no existeixen estructures ni recursos que cuiden l’artista i li permeten fer una investigació real més enllà d’una residència artística, que també és un procés de selecció? És estrany perquè, tot i que no ens volen finançar, totes les estructures de poder en algun punt necessiten el capital simbòlic d’un artista, la nostra validació i les nostres habilitats, però o no volen pagar-les, o les mètriques amb les quals ens valoren no s’ajusten a la nostra idiosincràsia.
És un sector professional molt atomitzat i és difícil establir paràmetres comuns. Ja partint de què la concepció d’art és diferent per a cada persona, una vegada entres en l’argot professional artístic, no hi ha un consens. Al final, en esta confusió semàntica, ni el públic ni les administracions ni els artistes sabem què esperar els uns dels altres.
Tampoc tenim una concepció unificada de què du a terme un artista: se’ns demana que siguem comunicadors, divulgadors, gestors, educadors, artesans, creadors íntims, activadors socials… una mena de navalles suïsses. En aquesta instrumentalització es perd alguna cosa pel camí. El nostre potencial no està en oferir respostes tancades, sinó en la capacitat de generar preguntes, d’habitar la incertesa i de treballar des de la intuïció i l’experimentació. No operem necessàriament amb metodologies formals o resultats previsibles, i és precisament això el que ens permet obrir processos, expandir significats i proposar més possibilitats que solucions.
Crec que totes les parts implicades ens hem de preguntar com fer més just i sostenible l’àmbit artístic més enllà de celebracions puntuals.
El nostre potencial no està en oferir respostes tancades, sinó en la capacitat de generar preguntes, d’habitar la incertesa i de treballar des de la intuïció i l’experimentació.
– Com et vas sentir quan et van seleccionar? Què significa per a tu portar aquest projecte a Castelló?
Estic molt content de reactivar este projecte. Estic il·lusionat perquè penso que pot ser interessant portar-lo a Castelló, ja que allí també hi havia el centre logístic i molts vilafranquins hi van anar a viure. Hi ha, per tant, una certa relació amb el punt de partida de la instal·lació.
Ara, cinc anys després, amb el tancament definitiu de Marie Claire, el projecte es desplaça del terreny de la resposta immediata al de la revisió crítica. Què és ara açò que va nàixer com un gest situat en la urgència social? Què ens diu de l’imaginari vinculat al treball, quan ha desaparegut el seu context productiu? M’interessa també explorar este dol, tant com una experiència íntima, com un procés comunitari. Potser és més gran el mite de la fàbrica que la realitat del seu impacte actualment. És una presència que ens ha ennuvolat la vista durant molts anys. Puc equivocar-me.
Ocupar Castelló, ocupar la Nit de l’Art, que és de la ciutat i per a la ciutat, i colar-nos amb un projecte que no li pertany necessàriament. M’interessa aquesta projecció del poder del col·lectiu, assajar formes de transformar l’espai públic en espai comú des d’esta ferida i este relat.
Ocupar Castelló, ocupar la Nit de l’Art, que és de la ciutat i per a la ciutat, i colar-nos amb un projecte que no li pertany necessàriament
– Has hagut d’adaptar el projecte per a aquesta ocasió?
Per a la Nit de l’Art de Castelló es porta el projecte tal com es va concebre. La instal·lació es farà al carrer Mealla i carrer Cavallers, el 8 i 9 de maig. S’ha fet el mateix: buscar balcons, faroles, instal·lar les cordes i penjar els calcetins.
El recorregut a Vilafranca va ser d’uns 200 metres i ací serà d’uns 250. No hi ha problema perquè hi ha calcetins de sobra.
Encara estic barallant com mostrar les postals, o si fer-ne de noves, o no mostrar-les, i també com contextualitzar el projecte. Són coses que encara estic rumiant.
En altres ocasions, com en 2024, quan vaig exposar en Barcelona, al Centre Cívic Guinardó, he fet una reinterpretació del projecte. Per exemple, en aquest cas vam ancorar-nos en la idea de la representació, la difuminació de l’autoria i l’ocupació de l’espai propi, present en “Vilafranca, 2021”, però en el seu context. Vam intercanviar postals per objectes dels i les usuàries del centre, que ara cedien l’espai durant un mes a artistes externs, fent així una instal·lació en l’exposició feta per ells, on fora evident que “aquesta casa està habitada” (nom d’aquell projecte).
– Com valores el teu moment professional actual?
Estic content d’estar arribant a nous espais més enllà del meu context més proper. L’any passat vaig fer residències a Conca, en altres pobles de Castelló, i projectes en espais nous. Este any tornaré a fer residències artístiques i continuaré amb altres iniciatives que em fan molt feliç, com Descans Lab. L’any passat vam fer l’edició pilot d’aquest projecte i va ser tot un èxit. Vam crear una xicoteta comunitat implicada i sensible a la temàtica que han reivindicat este projecte com a seu, i este any repetirem amb més força i més aliats, com el filòsof Juan Evaristo Valls Boix, autor de “El derecho a las cosas bellas”. Hem aconseguit formar part de la Xarxa Ibèrica de Laboratoris de Cultura Comunitària (RILCC), projectant el projecte a tota la península Ibèrica, tant Espanya com Portugal.
Ara ja porto 3 anys dedicant-me professionalment a açò, i tot i que sempre està el dubte, sé que anirà bé.
