“La festa més festa d’aquesta vila” era com veia Carles Salvador el Carnestoltes de la localitat de l’Alt Maestrat. El literat que va exercir com a mestre a Benassal recull en un llibre ara publicat per la Fundació Carles Salvador “Les festes de Benassal”. La publicació està editada i comentada per Pere-Enric Barreda i compta amb il·lustracions de Teresa Pascual i transcripcions musicals de Perfecte Artola, tots il·lustres benassalencs.
El Carnestoltes al poble
“Les festes de Benassal tenien una autèntica importància”, afirma l’erudit. Tres dies durava la festa de Carnestoltes a Benassal per aquell temps. La vespra, a més, es vivia l’Ajo i l’entrada de la Tea.
L’Ajo i l’entrada de la Tea
La celebració comptava amb una sèrie de trets característics que li donaven personalitat. Aquest és el cas del dinar de l’Ajo. Parlem d’un dinar de dejuni elaborat amb un sofregit d’all i abadejo barrejat amb pa i remullat amb vi, segons explica Salvador. Es feia, per aquella època, a les masies de la Boneta. Uns quants fadrins eren els encarregats d’elaborar-lo.
Allà al voltant de les 4 de la vesprada el grup de recitadors i el d’escopeters, fadrins de la localitat, a lloms de les cavalleries i amb la companyia musical del tabal i la dolçaina entraven pel portal d’En Salla. Es tracta de l’entrada de la tea, fusta de pi que servia, en cremar, per il·luminar en la foscor. L’origen d’aquest costum es remunta als antics traginers que comerciaven amb els teixits elaborats a la localitat i que tornaven a Benassal per Nadal carregats de diners, d’encàrrecs per als obradors i d’històries per contar. La gent expectant s’arrimava a escoltar les alobes, també conegudes com a lloes o relacions. Parlem d’una invitació a la festa de Carnestoltes i, al mateix temps, una narració humorística del viatge de l’arrier. Les rialles i els comentaris de “bona aloba” eren el termòmetre de l’èxit o el fracàs d’aquestes.
Carles Salvador les descriu com versos recitats, quasi cantats, que es renoven cada any. Ell recull tres punts on es recitaven: el Perxe del Mestre, els 4 cantons de la pujadeta de l’església i el Pati d’En Palanques. Pere Enric Barreda en les anotacions del llibre i seguint una publicació de Sofia Monferrer, la dona de Carles Salvador, suma un lloc més on abans es recitava i ja no es recita, la plaça del Tancat.
La indumentària també és descrita amb detall. Els recitadors, explica el mestre, estan integrats pel traginer i els majoralets. El traginer representa al traginer antic, el responsable de la rècua que comerciava amb les mercaderies de la localitat. La seua vestimenta estava formada per capell negre d’ala ampla sobre mocador de cua al cap, capa de drap, ringlot, sabata de cuir, mitja negra, saragüells de merí, i faixa i jupa negres.
Els majoralets, segons indica, representen al poble. El 1r es situa a la dreta, el 2n a l’esquerra, davant del traginer però “a les vores”. La disfressa és descrita així: “espardenya de veta trençada, pantaló llarg blanc, faixa morada de seda, camisa blanca de lli, de coll rodonet, guarnida amb multitud de pleguets al llarg del pitral, frac i capell fort, de mitja copa alta, d’ala estreta amb dues cintes de seda penjant cap al bescoll, exornat, el capell, ben espessament i bigarradament de grossos i de petits grans de rosari de cristall, canonets de vidre, espillets, flocs viralts i patenetes”.
La comitiva també incloïa els escopeters que anaven amb armes llargues al muscle, escopetes i trabucs que disparaven salves entre relació i relació. A més, Salvador també anomena els guaites que esperaven al campanar l’arribada de la comitiva per avisar amb el toc de campanes a la gent.
Córrer la pólvora i albades
Carles Salvador narra com les fadrines emblanquinaven les façanes els dies previs a la celebració. I és que les camarades de fadrins a la nit feien córrer la pólvora i el soroll de les salves i els crits davant les cases de les joves. Les marques de la pólvora eren contades l’endemà per valorar l’interés despertat la nit anterior.
Una altra de les atribucions dels fadrins, més tard, era cantar les albades per les cases del poble. L’eixida era de l’església i casa per casa, amb la música de tabal i dolçaina, es cantaven enginyoses cobles a les fadrines. Després de colpejar la porta, el fadrí de torn s’armava de valor per entonar els versos a la seua promesa o estimada mentre ella escoltava expectant des de dins.
Els pastissos i la captada
“De pastissos Benassal en fa un deslligo”, remullats amb aiguardent el mos més característic del Carnestoltes benassalenc per a Carles Salvador. Plats d’abocar, safes, llibrells plens de pastissos, explica, s’elaboraven a les cases particulars o als forns amb motiu de la festa.
I és que els quintos durant la captada pel poble arreplegaven, a més de diners, pastissos. Acompanyats per la rondalla improvisada feien la volta al poble amb la música de la Jota de Carnestoltes, com narra el literat.
Els contrabandistes, la mascarada i el ball pla
A vegades el Carnestoltes de Benassal comptava també amb els Contrabandistes, una “moxiganga” teatral, segons defineix el mestre Carles Salvador. Caracteritzats de carrabiners i contrabandistes, els actors per un dia representen al pati d’En Palanques, explica Salvador, la història d’un rapte per amor escrita pel benassalenc Patrici Salvador.
Un altre element característic del Carnestoltes són els emmascarats. Amb la cara i les mans tapades o emmascarades, bastons, canyes o similars a la mà, i indumentària estrafolària “són els herois de la festa”. El disfressat “haurà d’emmascarar la cara de la fadrina més bonica de la vila; haurà de pujar d’un brinc als balcons com un simi enfollit per a esglaiar les dones que miren com passa la mascarada pel carrer”, narra Carles Salvador.
Per últim, “en ser a la plaça, la dolçaina comença els compassos del ball pla i la gentada inicia l’antiga dansa i esbrava en les passadetes del ritme les forces que encara queden, fins que, en fer-se fosc, es retiren a casa”, explica el mestre i literat.
