Emilio, et vam dir que no teníem paraules per al sopar de dissabte, però les bones paraules sempre apareixen.I aquí estan per contar la història d’una il·lusió; perquè això han estat estos quatre sopars literaris dels darrers anys, una il·lusió, i amb la teua màgia, ens hem sentit protagonistes d’unes històries que ens han fet plorar i riure i gaudir dels personatges de les novel·les:
Como agua para chocolate, La vuelta al mundo en 80 días, El principito i El guardià de les trufes.
Hem sigut Tita i Pedro; Phileas Fogg i la princesa Aouda; el Petit príncep i l’aviador, però també, la Flor, el Vanitós, la Serp, el Savi o la Guineu; Leovigild, Lluis o Rosalia… i tants i tants d’altres que ens han fet gaudir a lectors i lectores.
Amb Tita vam plorar però no davant la ceba per pelar, sinó d’emoció, davant dels plats: “Codornices con pétalos de rosa, Fríjoles, Tortitas de Navidad, Champandongo con mole dulce, pastel Chavela…”, però sobretot amb la caixa de mistos, perquè quan ens els posàvem a la boca, explotaven i ens van fer reviure l’incendi i la mort per amor de Tita i Pedro.
Pètals penjant del sostre, el llit dels nuvis envoltat de tuls, la manta que Tita va teixir al llarg de la seua curta vida, el gramòfon, la veu en off de l’autora de Como agua para chocolate, Laura Esquivel: tot ho vas recrear per fer-nos sentir que nosaltres érem els protagonistes.
Vam viatjar per França, Italia, Egipte,l’Índia, Japó o els EE.UU. a La Vuelta al mundo en 80 días de Jule sVerne. Per començar el viatge, ens vas rebre en una estació de tren, amb cava i ostres: tot un plaer dels déus. Para-sols orientals, paravents, baguls… tot per ambientar els 80 plats del sopar d’arreu del món; ens vas oferir un sopar copiós i espectacular.
I què hem de dir d’ El petit Príncepd’ Antoine de Saint Exupéry:fou una reflexió continua sobre la vida, la mort, les relacions, el poder, les amistats, la por, la tendresa…Baix un sostre d’estrelles, d’entre d’altres plats, provàrem la serp pitó,o el gall d’indi pel corder, perquè tu vas dir, Emilio, que “nada es lo que parece”. Ens vas fer jugar amb una caixa de cartró; i vas aconseguir que viatjarem des de la cadira, per tot el món.
I este any, al sopar del Festival Xilòfag 2022, vas ser el nostre mestre d’escola i ens vas ensenyar a mirar-nos dintre de nosaltres per saber qui som i com som; això que de vegades tan ens costar esbrinar. I ens vas fer sentir soldats humiliats, xiquets i xiquetes orfes, senzills masovers, avis i nets, mares i filles…
I ens vas donar a menjar codonyat i mel, olives i xoriç, albercocs, pataques i cardets, abadejo i sardina, farinetes i trufa i rovellons, i sobretot el pa, que no podia faltar en una època en la què tot es menjava en pa. I vam anar de matança, i vam anar a l’escoleta del Canto, i als masos, i vam voltar per estes terres nostres, agrestes i dures, però amb molts colors i olors i sabors, i que tant ens estimem, perquè són les nostres terres, les terres dels nostres avantpassats: masovers i del poble.
I tot este menjar, arrop i carbassa, galetes, panxeta, formatge i xocolate, tot junt, embolcallat per la teua mà, pel teu enginy, per la teua imaginació i pel teu saber fer.
Vam acabar la festa com toca; com toca als masos i als pobles de muntanya, i com feien a El guardià de les trufes, de Fèlix Edo, amb bureo, cassalla, moscatell i figues albardades, música i ball, en un ambient de mas, d’un mas d’aquella època, en què varen patir tant, i que per contra, nosaltres hem gaudit, gràcies a tu.
I també, gràcies als autors i autores, perquè hem pogut viure moltes vides, com deia l’escriptora Rosa Montero; i ens hem embotit en molts personatges,
I aquí acaba esta història d’il·lusió, d’encís, d’amistat, de bon menjar, de famílies; perquè com tu deies: “Hem heretat la terra dels pares, però la tenim llogada als nostres fills”.
Fins l’any que ve.
Membres dels Clubs de lectura de Vilafranca.
