Atacar a la despoblació des de la base

155

Des de fa alguns anys la despoblació de les zones rurals i interiors del territori espanyol comença a poblar les agendes de les administracions locals, autonòmiques i fins i tot estatals. Pobles que tanquen les seues escoles per falta d’alumnes, famílies que emigren a les grans aglomeracions urbanes o joves que parteixen a estudiar i no tornen per falta d’oportunitats laborals són denominadors comuns de comarques com la de Els Ports, a l’interior de Castelló. 
L’institut de Vilafranca va decidir tractar aquesta problemàtica l’últim dia abans de les vacances de Nadal. Per això es va organitzar una taula redona on van intervindre tres joves amb estudis superiors, residents a la comarca i exercint la seua professió en el territori. Després de la projecció de diversos exemples de gent de Els Ports apareguda en el programa “Qui és qui?” de À punt mèdia, els tres participants van comptar la seua experiència particular i la seua decisió de desenvolupar les seues vides professionals i personals en l’àmbit rural. Un metge, una periodista i un enginyer, tres històries completament diferents que convergeixen en el punt en què decideixen instal•lar-se o reinstal•lar-se en un poble diferent de la comarca de Els Ports. Tres testimoniatges que van servir per a mostrar als alumnes, d’entre 12 i 18 anys, que hui dia viure al poble també és una opció. “Molts dels alumnes consideren que al poble solament es queden els que no té una altra opció o no han pogut optar a més. Per això és necessari visibilitzar que també es pot desenvolupar una vida professional completa en el medi rural”, comentava Jordi Marín, professor de l’institut i impulsor de l’activitat. La creença reaccionària d’associar al fracàs el fet de tornar al poble, ara es tradueix en una oportunitat que decanta cada vegada més la balança de triar el món rural per a establir-se. 
Moltes vegades, l’elecció de viure en la ruralitat respon també a criteris personals com la qualitat de vida, l’educació dels fills o la relativització del temps que, sumats als professionals, formen el triangle perfecte per a una vida que res ha d’envejar a la de les grans aglomeracions urbanes.
Les millores tecnològiques, els avanços en les comunicacions, el teletreball, l’existència de relacions humanes verticals i intergeneracionals i l’assequible preu de l’habitatge són factors que també propicien la predilecció per viure al poble.
“Però, i no podeu anar al cinema mai!”, sol preguntar la gent que viu a la ciutat. “Sí, clar que anem, una vegada cada 15 dies o una vegada al mes, tal com tu”, responen els que viuen al poble. “La diferència només són alguns minuts més amb cotxe, l’assiduïtat, semblant”.
Desgraciadament la gent que converteix la ruralitat en una opció de vida encara és insuficient per a molts pobles en els quals el número de defuncions supera, amb escreix, el de naixements. Per això, des del centre vilafranquí s’ha considerat imprescindible exemplificar i mostrar als alumnes que viure al poble i exercir d’allò que s’ha estudiat, hui dia, és possible. Solament es necessita un canvi de mentalitat i res millor que propiciar-ho des de la base.