Vilafranca és un dels pobles de Castelló que continua tenint un gran sector cunícola amb quatre granges de conills. Javier Prats, Jordi Julián i Javier García són tres dels ramaders amb explotacions a Vilafranca que continuen mantenint viu un sector que els ha vingut heretat pels seus pares. “A Vilafranca hi ha hagut tota la vida cultura de conills. Fa vint o trenta anys hi havia quatre o cinc famílies que ens dedicàvem exclusivament al conill”, conta Javier García.
Tant a Vilafranca com a altres pobles de l’interior de Castelló ha existit sempre una gran cultura cunícola. Fa dècades era molt normal que la gent tinguera a sa casa uns pocs conills per a menjar. Unes tradicions que, a poc a poc, s’han anat perdent i ja són pocs els que tenen conills a les seues vivendes i encara menys els que tenen explotacions industrials. Uns animals que requereixen una gran atenció i que ara en moltes cases ja no són per a menjar, sinó com a animals de companyia.
90 són les granges de conills que queden actualment a tota la Comunitat Valenciana. Un 45% menys que l’any 2018, quan hi havia 166 granges a la comunitat, segons dades de la Unió Llauradora i Ramadera. Unes dades alarmants, producte de la gran baixada del consum de carn de conill, que en un any ha estat del 5,9%.
Els tres cunicultors vilafranquins crien més de 50.000 conills entre els tres, que diàriament consumeixen entre 1.000 i 2.000 quilos de pinso en cada una de les explotacions. Tots els animals són de la mateixa raça, de pelatge blanc i ulls albins, ja que solen ser els que creixen més ràpid, afavorint la seua producció.
Uns conills que posteriorment seran sacrificats per al consum en escorxadors especialitzats. Unes instal·lacions de les quals ja no en queden moltes a tota la Comunitat Valenciana. Actualment només n’hi ha una a la província de València i tres a la de Castelló, i una d’elles s’ubica a Benassal.
Cuni-Hedreres, a més d’explotació ramadera de conills, també té un escorxador per a aquests animals i és una mostra més del gran sector cunícola que ha existit sempre a l’interior de Castelló. A més, el “Conill del Maestrat”, tal com el denomina l’empresa, cria la raça parda, la que es solia tindre a les cases antigament, tractant així de recordar els orígens del sector a la zona.
Els cunicultors, igual que la resta del sector primari, s’han vist sovint amb poc suport per part de les institucions públiques. Poques ajudes econòmiques i molta burocràcia provoquen que hagen de lluitar dia a dia per mantindre viu un sector que han continuat després dels seus pares, “Ens demanen molt. Es necessiten molts documents i s’ha de treballar molt”, comenta Jordi Julián.
Així i tot, pactes com els de Mercosur, que provoquen més importacions des d’Amèrica del Sud amb la reducció de barreres comercials, no afectaran tant el sector cunícola com altres com el porcí o el boví. Tot això es deu al fet que fora d’Europa el consum de carn de conill no està culturalment tan arrelat. Espanya exporta més del que importa, sobretot amb països europeus, i és, juntament amb Portugal, Itàlia i França, un dels llocs on més es consumeix aquesta carn.
Una carn protagonista d’un dels plats més importants de la cuina valenciana, com és la paella, i molt recomanada a causa del poc greix que conté. És per això que organitzacions com LA UNIÓ han exigit mesures i propostes per tractar de mostrar que el conill pot omplir més plats que no sols la paella.
Una d’elles s’ha pogut veure aquestes setmanes a les carnisseries de Vilafranca. L’Organització Interprofessional Cunícola i la Unió Europea han distribuït uns llibrets que contenen diverses receptes per a cuinar aquests animals, tot això baix el lema: “La carne de conejo. El secreto de la dieta mediterránea”.
Els tres cunicultors vilafranquins han continuat amb el llegat que van iniciar els seus pares ja fa dècades. Una tradició que els va portar a quedar-se al poble des de ben menuts per continuar mantenint viu el sector cunícola. Ho explica Javier Prats: “Quan vaig acabar l’escola, als catorze anys, vam començar la primera granja. Llavors va començar la producció a gran escala.”
Igual que en la resta de la ramaderia, la falta de relleu generacional és una problemàtica que persegueix tots els sectors i que ha provocat la pèrdua de moltes granges en no poder tindre continuïtat.
La ramaderia, ja siga cunícola, bovina o porcina, ha sigut sempre important i ha permés el desenvolupament econòmic de molts pobles de l’interior de Castelló. Ara, a poc a poc, es va perdent una cultura que ha acompanyat Vilafranca al llarg dels segles, mentre moltes institucions públiques continuen posant traves a uns ramaders que només volen continuar el llegat dels seus avantpassats.
