1926. Espanya està immersa en la dictadura de Primo de Rivera. Encara queden cinc anys perquè acabe i comence la Segona República, i deu anys perquè esclate la Guerra Civil. Aquell mateix any, el règim viu un intent fallit de colp d’estat conegut com la Sanjuanada, ja que es va produir el dia de Sant Joan.
En un xicotet poble de l’interior de Castelló naix el somni d’una família humil. A la plaça d’en Blasc de Vilafranca, Manuel Colomer i Amparo Gil obrin una tenda que quedarà batejada per sempre com a Ca Bernabé, un malnom derivat del nom del pare de Manuel que perdurarà al llarg de les generacions.
Vilafranca viu en aquell moment una expansió que continuarà durant anys. Per posar-ho en context, quan es va obrir la tenda encara faltaven nou anys perquè arribara el telèfon al poble, set per a la construcció de la plaça de bous i dos perquè la música de la banda municipal començara a omplir els carrers.
Deu anys de prosperitat i treball dur que es van veure truncats amb l’esclat de la Guerra Civil. La tenda va ser buidada completament i Manuel Colomer va haver d’amagar els pocs diners que li quedaven en una artiga per tal de conservar-los. Finalitzat el conflicte, va poder reprendre l’activitat gràcies a aquells estalvis, tal com conta la seua neta, María José, que regenta l’establiment des de 1987, després dels seus pares, Rafael i Milagros.
Un establiment que va obrir les seues portes el 3 de maig de 1926 i que, cent anys després, continua obert en una ubicació privilegiada. Un lloc que ha vist passar dues dictadures, una república, una guerra civil, una dura postguerra, la transició, un canvi de segle i fins i tot una pandèmia.
Durant aquest últim episodi, María José no va voler deixar la clientela sense servei i va traure una xicoteta taula al carrer per continuar atenent les necessitats del poble. Uns productes que han evolucionat amb el temps, i d’atres que continuen igual, com la canyella, que encara es pesa en unces i es mol com s’ha fet tota la vida.
Un segle de servei i tres generacions que han mantingut viu un somni que va començar amb Manuel i Amparo, que van continuar Rafael i Milagros, i manté viu María José, qui resumeix aquest llarg camí amb: “Vilafranca, 100 gràcies”.
