L’ermitori de Sant Pau, situat a escassos quilòmetres d’Albocàsser i considerat la porta d’entrada a l’Alt Maestrat, alberga a l’interior del seu complex moltes qualitats que amb el pas dels anys s’han convertit en autèntics símbols de la història i tradició local. Un d’aquests punts fonamentals d’atracció són les grisalles que inunden les parets de l’interior de l’hostatgeria, que no de l’ermita, de Sant Pau. Es distingeix l’ermita primitiva de la qual es té constància ja en 1568, contextualitzada amb el miracle de Sant Pau i les seues curacions miraculoses en aquest lloc concret; i l’hostatgeria, al costat de l’ermita, que va començar a construir-se a la fi de segle XVI però que es va ampliar al XVIII amb dues ales porticades als costats. Doncs bé, l’interior de l’hostatgeria conté un ampli catàleg de grisalles en les parets, que són pintures murals basades en una tècnica de pintura monocroma habitualment de grisos que provoquen efectes de relleu i que, en aquest cas, tenen simbologies dispars entre elles.
Els principals exemplars de grisalles els trobem a la Sala de Reunions de l’ermitori, en el primer pis de la construcció, que daten del segle XVIII. Les seues parets estan totalment decorades per diversos exemples, que continuen sent d’autor desconegut. Aquestes obres artístiques representen escenes tan mítiques com l’Últim Sopar, icona universal del cristianisme; l’evolució de la vida de Sant Pau i les seues escenes costumistes com la seua conversió, baptisme o martiri; també es poden observar un Jesús en la creu que va romandre emblanquinat des del 1936 fins al 1956 o el Sant Greal, un dels elements més inspiradors en la història de l’art.
Com és evident, els motius religiosos són el leitmotiv de les grisalles, encara que també hi ha personatges civils històrics com el Duc de Savoia pintat en la paret interior al costat de la porta principal d’entrada al recinte. De fet, la majoria de les parets del recinte estan completament cobertes per aquestes obres que, encara a hores d’ara, continuen fonamentant hipòtesis sobre qui o qui van ser els seus autors. Els càtars van imprimir un caràcter únic sobre aquest ermitori-hostatgeria, per ser el lloc de migració que un dels moviments religiosos més importants de l’edat mitjana va triar per a escapar de la mort i la repressió des del sud de França. Molts estudis els atorguen l’autoria d’aquestes grisalles per ser coetanis en el temps, i pel significat, per exemple, de les grisalles dels Savoia. Les pintures referents a ells es relacionen amb la política llibertària religiosa que van emprendre, promotors de la llibertat de culte amb tolerància per a càtars i altres moviments similars, completament allunyats de les persecucions que els van obligar a fugir del sud de França. També es contempla la hipòtesi que va ser Vicent Guilló qui va decorar les parets, el mateix autor dels exuberants frescos de la capella principal de l’ermitori.
Encara que l’autoria d’aquestes obres d’art no siga coneguda, i desperta hipòtesi i teories de segles enrere, el llegat que aquells artistes han deixat per a les generacions posteriors és llegendari. Un recorregut per Sant Pau significa gaudir d’arquitectura, llegat o tradició. Però baixant al terreny humà, caminar per aquest enclavament històric és despertar la imaginació i imaginar càtars anant i venint propagant la paraula dels últims ‘perfectes càtars’. En ple segle XXI, Sant Pau continua sent una de les joies culturals de l’Alt Maestrat. No és per a menys. Les seues grisalles formen part d’un llegat humà i històric que els segles s’obstinen a reconéixer i respectar.
