En pocs llocs com al Barranc dels Horts, al terme d’Ares del Maestrat, el bosc mediterrani es manté en tota la seva esplendor. Al costat de la carretera CV-15 es pot accedir a una ruta que discorre per un paisatge on les alzines i els roures centenaris poblen un territori que, un dia, va definir l’interior castellonenc.
En un recorregut d’uns 18 quilòmetres, amb uns 500 metres d’ascens, passem dels 600 als 1.100 metres. En la nostra visita arribarem fins al Roure Pare, un exemplar que s’estén amb els seus braços com a arbre protector de tot el barranc.
La ruta s’inicia al costat de la Rambla Carbonera, una rambla gairebé sempre seca. Tan sols es veu amb aigua quan el cel descàrrega a l’entorn del Coll d’Ares. L’inici de la ruta està jalonat per bancals d’ametllers que, en aquestes dates, comencen a florir, encara que les fortes gelades sempre maten alguna floració. El Barranc dels Horts pertany a la Fundació Caixa Castelló. Els excessos que han viscut les caixes valencianes també han posat en perill la propietat i conservació d’aquest barranc que, de moment, segueix preservat de l’especulació.
A mesura que el recorregut avança pel fons del barranc ens comencen a saludar els primers roures. El gruix dels seus troncs, l’estructura dels seus brancatges i la frondositat de les seves fulles ens adverteixen que estem davant arbres amb centenars d’anys a l’esquena. Els grans roures es troben al costat del camí. Fa tan sols uns anys hi va haver qui va pensar que podia ampliar aquesta pista per transportar aerogeneradors cap a dalt de les moles d’Ares i Catí. La crisi va arribar i els projectes eòlics es van quedar als Ports i el barranc va seguir la seva pausada vida.
En el recorregut per la pista arribem a la Font dels Horts. En aquest punt deixem el camí de carro per endinsar-nos en un altre, que ens portarà al Roure Pare, un dels arbres més emblemàtics del barranc, si bé són molt els exemplars que no dubten a pujar a les seves barbes en gruix, mida i frondositat. S’estima que aquest roure té uns 600 anys d’història, segons els càlculs dels botànics. La seva majestuositat s’eleva a una altura de 17 metres. La seva copa té un diàmetre pròxim als 25 metres i el tronc ofereix un perímetre de gairebé 6 metres. Amb aquests atributs s’ha guanyat el títol de roure degà del barranc.Per seguir la Ruta des del Roure Pare cal tornar a la pista. A poc a poc el camí va ascendint cap a les moles que delimiten el terme d’Ares en la seva confluència amb els de Catí i Morella, encreuament de camins entre terres del Maestrat i els Ports.
El camí puja fins als més de 1.100 metres del Tossal d’Orenga, un punt privilegiat des del qual els aficionats al parapent es llancen per ser arrossegats pels vents de la Vall de Catí. A la zona encara queden masies habitades, vestigis d’un passat que es resisteix a morir.
En alguns trams els murs de pedra seca defineixen com va ser l’arquitectura popular del passat, unes construccions que sostenen el terreny, delimiten finques i permeten articular un paisatge característic.
El camí travessa algunes propietats privades. En el traçat trobem tanques que permeten tenir controlat el bestiar. Obrir-les, passar i tancar és la pràctica correcta per evitar que s’escapen els ramats.
Des del Tossal d’Orenga, en un dia clar, veurem les Columbretes i les serres del Maestrat. Davant els nostres ulls la Vall de Catí, una vall on el vent es canalitza com enlloc.
El recorregut és d’anada i tornada. El que fa una estona va ser ascens es converteix ara en descens. Les pendents no són pronunciades. Els caminants poden anar serpentejant. El paisatge de moles i barrancs és escarpat però amb desnivells no massa pronunciats.
El camí ens abocarà de tornada al Barranc dels Horts per arribar al punt on s’aparquen els vehicles. Amb el pas dels anys el barranc s’ha convertit en un dels emblemes naturals del Maestrat. Queden molt pocs espais on el bosc mediterrani de roures es conservi. Un altre lloc proper, que també ofereix alzines centenàries i ambient de bosc ancestral és el Rivet de Benassal. L’explotació de la fusta i carbonera dels boscos de la zona va propiciar que els arbres més vells fossin talats. A l’entorn del Coll d’Ares es pot apreciar com les alzines van ser substituïdes per pins de repoblació, uns arbres que, si bé s’adapten al terreny, no són tan propis d’aquestes terres a cavall entre el mar i la muntanya ibèrica. Els roures segueixen observant als caminants.
