Trashumància des de Vistabella a Linares

-Alba Saura Manzanares- -Fotos: Héctor Borràs-

Cultura, ecologia, respecte pels animals i el territori. Són els valors de la transhumància, una pràctica ramadera tradicional que molts consideren ja obsoleta. En el temps de les presses, els embussos, els semàfors en vermell i l’estrès, deixar que la vida flueixi d’acord al seu rellotge biològic, al seu propi ritme, sembla una autèntica bogeria. I beneïda falta de seny la de Fernando Robres, un ramader i carnisser dels que queden pocs. Cada any, abans de l’arribada de l’estiu, viatja amb els seus animals de Vistabella del Maestrat a Linares, Aragó, per tornar a finals de tardor.

Busca les pastures abundants perquè les seves vaques puguin pasturar i alimentar-se de la manera en què ho feien abans. Es tracta d’animals de criança ecològica, sostenible, criats amb cura i respectant els cicles de la natura. Al voltant de cinquanta caps de bestiar, alguns animals de més de dotze anys i d’altres que ni tan sols arriben als dotze mesos, emprenen el camí a l’alba. Van en fila, segons explica Fernando “ordenats en la seva més estricta i pròpia jerarquia”.

Caminen, s’aturen a menjar, a beure, a tombar-se a l’ombra… mentre Fernando, Abel – el seu fill – i Dan, un dels pastors, vigilen que els animals no envaeixin els nombrosos sembrats que embelleixen els marges de la Canyada Real. Els acompanyen una desena de persones que acudeixen a compartir amb ells aquest bell viatge. Un recorregut a través de xicotets senders plens d’història que ens transporten a altres èpoques ja passades i a les que potser, encara que fos només per uns minuts, tots hauríem de tornar.